Gestionar l’abstracte

La flaire de les noves tendències escèniques indi­quen que els artis­tes han expe­ri­men­tat, amb molta pro­fun­di­tat, les for­mes. Fins a l’extrem. Bona part dels espec­ta­cles pro­gra­mats aquesta edició en el Ter­rassa Noves Tendències (amb un nota­ble aire de nor­ma­li­tat, tot i que man­te­nint distància entre buta­ques per la pandèmia) anul·la l’argu­ment, la trama i també els per­so­nat­ges con­ven­ci­o­nals. Fins i tot, pun­tu­al­ment la presència escènica. És l’espec­ta­dor el que reac­ci­ona als estímuls, als tes­ti­mo­nis, i que es cons­tru­eix el mapa vital. I, tot i l’estra­nyesa ini­cial, si es té prou curi­o­si­tat, s’arriba a uns extrems insos­pi­tats. En un món d’incer­te­ses (catàstro­fes climàtiques, inse­gu­re­tat jurídica, empo­de­ra­ment de dis­cur­sos a base d’eslògans...), els artis­tes apos­ten per ges­ti­o­nar l’abs­tracte. Fan un pas més que els dra­ma­turgs que, després de la II Guerra Mun­dial, van desem­bo­car en el tea­tre de l’absurd. Ara, amb la com­pli­ci­tat de l’espec­ta­dor actiu, plan­te­gen viat­ges a tran­si­tar sense neces­si­tat de con­fron­tar la rea­li­tat. Deia la dra­ma­turga Sílvia Fer­rando (recent direc­tora de l’Ins­ti­tut del Tea­tre) en l’ entre­vista que vam publi­car ahir a aquest diari que l’artista crea ima­gi­na­ris, fa pos­si­bles mons paral·lels.

Aurora Bauçà i Pere Jou han trans­for­mat la seva expe­ri­men­tació sonora a We are (t)here. Només la veu i qua­tre cos­sos que afi­nen i modu­len cops vocals i que cons­tru­ei­xen una relació coral a còpia de mira­des, des­plaçaments i, molt pun­tu­al­ment, con­tacte. També Neti-Neti juga amb el ritme de la veu i de la per­cussió (picant a terra). És un viatge con­tem­pla­tiu allar­gas­sat, que abusa de l’excés i que es podria resol­dre trans­for­mant el final en una invi­tació al ball comu­ni­tari. A Ter­rassa, cada espec­ta­dor va fer una mena de catarsi indi­vi­dual ballant asse­gut a les cadi­res ple­ga­bles de la Casa de la Música. També A nublo va eli­mi­nar els per­so­nat­ges. El viatge a cap­tar les sen­sa­ci­ons de natura i fos­cor enmig del bosc i en una mena de casa inhòspita recorda l’entrada de les coves d’Ojo Guareña, a Bur­gos (en to quasi docu­men­tal), a Light years away, de l’edició pas­sada.

La tesi pel gust de l’abs­tracte i els no per­so­nat­ges seria per­fecta si no es tin­gues­sin en compte tre­balls com ara de Glòria Ribera (Parné), que ja va estre­nar a Fira Tàrrega, i Las Hue­cas a Aque­llas que no deben morir. Assal­ten de sor­presa i sense mira­ments. Cons­tru­ei­xen un viatge lúdic que arrenca amb elles ves­ti­des amb un llençol (com el fan­tasma del Sònar). I que viat­gen a l’inrevés cap a la vida des de l’expli­cació de com es fa una tana­topràxia. Men­tre es maqui­lla una apa­rent difunta es con­voca els altres morts i es dona un dar­rer alè a un cos inert. Els cos­sos ballen des­pre­o­cu­pats tots seguits, nus, com La dansa de Matisse (1908) però inclo­ent a la rot­llana uns tite­lles esquemàtics. L’abs­tracte es desfà del que pot ser ambigu. I es revela radi­cal i energètic.