Gestionar l’abstracte

La flaire de les noves tendències escèniques indiquen que els artistes han experimentat, amb molta profunditat, les formes. Fins a l’extrem. Bona part dels espectacles programats aquesta edició en el Terrassa Noves Tendències (amb un notable aire de normalitat, tot i que mantenint distància entre butaques per la pandèmia) anul·la l’argument, la trama i també els personatges convencionals. Fins i tot, puntualment la presència escènica. És l’espectador el que reacciona als estímuls, als testimonis, i que es construeix el mapa vital. I, tot i l’estranyesa inicial, si es té prou curiositat, s’arriba a uns extrems insospitats. En un món d’incerteses (catàstrofes climàtiques, inseguretat jurídica, empoderament de discursos a base d’eslògans...), els artistes aposten per gestionar l’abstracte. Fan un pas més que els dramaturgs que, després de la II Guerra Mundial, van desembocar en el teatre de l’absurd. Ara, amb la complicitat de l’espectador actiu, plantegen viatges a transitar sense necessitat de confrontar la realitat. Deia la dramaturga Sílvia Ferrando (recent directora de l’Institut del Teatre) en l’ entrevista que vam publicar ahir a aquest diari que l’artista crea imaginaris, fa possibles mons paral·lels.

Aurora Bauçà i Pere Jou han transformat la seva experimentació sonora a We are (t)here. Només la veu i quatre cossos que afinen i modulen cops vocals i que construeixen una relació coral a còpia de mirades, desplaçaments i, molt puntualment, contacte. També Neti-Neti juga amb el ritme de la veu i de la percussió (picant a terra). És un viatge contemplatiu allargassat, que abusa de l’excés i que es podria resoldre transformant el final en una invitació al ball comunitari. A Terrassa, cada espectador va fer una mena de catarsi individual ballant assegut a les cadires plegables de la Casa de la Música. També A nublo va eliminar els personatges. El viatge a captar les sensacions de natura i foscor enmig del bosc i en una mena de casa inhòspita recorda l’entrada de les coves d’Ojo Guareña, a Burgos (en to quasi documental), a Light years away, de l’edició passada.

La tesi pel gust de l’abstracte i els no personatges seria perfecta si no es tinguessin en compte treballs com ara de Glòria Ribera (Parné), que ja va estrenar a Fira Tàrrega, i Las Huecas a Aquellas que no deben morir. Assalten de sorpresa i sense miraments. Construeixen un viatge lúdic que arrenca amb elles vestides amb un llençol (com el fantasma del Sònar). I que viatgen a l’inrevés cap a la vida des de l’explicació de com es fa una tanatopràxia. Mentre es maquilla una aparent difunta es convoca els altres morts i es dona un darrer alè a un cos inert. Els cossos ballen despreocupats tots seguits, nus, com La dansa de Matisse (1908) però incloent a la rotllana uns titelles esquemàtics. L’abstracte es desfà del que pot ser ambigu. I es revela radical i energètic.