Una comèdia intel·ligent és aquella en què el públic pot riure del patetisme propi que s’escup a l’escenari. I en què s’amaga una sorpresa impensable fins a dos minuts abans del final. El gran comediant segueix aquest camí, amb una trama que diverteix per caricaturitzada, però que, més enllà d’etzibar indirectes a un perfil d’actors de la casa, esdevé falsa, fàcil i curta d’amargor. Vol quantificar l’enveja i revelar com és de ridícula, però ho fa amb un to infantilitzat, amb un egocentrisme que es percep fins i tot amb els canvis d’escena. L’obra necessita ajustar algunes escenes per arribar, ben fluida, a les funcions del Goya. L’apoteosi final, això sí, aconsegueix tocar el cel.

Joel Joan i Héctor Claramunt aspiren a defensar una comèdia pensada per atrapar el públic menys habitual als teatres. És un repte encomiable. Com a El pare de la núvia, pretenen governar un vaixell amb pocs recursos per als imprevistos, però una amplíssima coberta aparentment segura. Ho fan amb un Xavi Mira excel·lent (l’antiheroi perfecte, l’antagònic d’aquell orgullós Llorenç Tortosa de l’escena) i amb una Sandra Monclús a qui es podria donar molta més rellevància, perquè el seu amor cínic és, en realitat, la bomba que falta desenvolupar en l’artefacte. Repeteix el paper de baixa intensitat d’El nom. Pel que fa a la resta del repartiment, Àfrica Alonso i Eduard Muntada funcionen com a desenvolupadors de la trama; són els que hi aporten els elements delirants que provoquen aquesta revolució a l’àtic de Llorenç Tortosa i la seva representant.

Claramunt i Joan van fer diana amb Escape room, tot i dir que era una peça menor. Ara, El gran comediant vol seguir aquella pista, però és més ambiciosa. Té un thriller (amb una màfia que rep un encàrrec sanguinari) que acaba dominant la part final i arracona les enveges (i les traïcions corresponents, que poden quedar velades). I és enginyosa quan el protagonista es defineix com un actor que només pot anar del Kursaal de Manresa al teatre de Balaguer, del Goya al Condal (que són els recorreguts habituals de les seves gires), quan fa sorna del premi Tramoia (amb un trofeu que recorda molt el del Premi del Teatre que concedeix Adetca). En aquest to coincideix amb l’humor de Ramon Madaula (Adossats, Els Brugarol) i, en certa mesura, de Cesc Gay (53 diumenges). La comèdia està garantida, sobretot, amb un número final esclatant.