Acabat l’espectacle, en una de les reaparicions a l’escenari reclamades per una ovació apassionada, Pere Arquillué va dur amb ell el dramaturg Josep Maria Miró, que se’n va anar tan aviat com va poder perquè l’actor rebés els aplaudiments. Un gest de reconeixement de l’autor d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc a un actor que, en estat de gràcia, dona vida a totes les veus (i a tots els cossos amb la seva memòria) que es fan presents a propòsit del cadàver d’un noi assassinat de disset anys, només disset anys, aparegut en un camp de farratge. Unes veus que comencen amb la del mateix mort, com també se sent la del mort a Rashomon, el film de Kurosawa invocat en aquells casos (ho reconeixen els científics) en què no pot arribar-se a cap certesa.

En tot cas, Miró no presenta un acte criminal per concloure que és impossible aclarir el fet i trobar el criminal. Això no li importa. Posem-hi que aquell cos mort, tan bell, és un pretext per tal que, en una comunitat rural on aparentment no passa res i on tothom hi sembla atrapat, emergeixin secrets (que n’amaguen d’altres) i la memòria de cada veu, palpitant-hi la d’un altre mort, invoqui el seu desig (a vegades reprimit), les pors, frustracions, misèries i recances. I per recordar, com a la seva diferent manera ho fan Tennessee Williams i Pasolini, que la bellesa és tan subversiva com vulnerable. Amb una direcció diàfana de Xavier Albertí, sense accessoris, el potent text de Miró, amb una llengua rica i una poesia (aquella mà que sent els somnis d’un altre) entremig del sinistre, es fa visible a través d’un actor sublim, diria que bellíssim.