Estètica de l’acumulació

La nova producció Marvel Spider-Man: No Way Home funciona com un ritual d’invocació del retorn d’aquells personatges que han anat desapareixent en els anteriors capítols de la sèrie, ja siguin els malvats com els mateixos herois. Com a totes les pel·lícules sobre Spiderman, la nova producció Marvel també ens parla d’un adolescent –Peter Parker– que té por d’assumir el gran compromís que li ha caigut al damunt: salvar la humanitat. En aquest nou capítol sembla que Parker no suporta que el món sàpiga que l’home aranya i ell són la mateixa persona. Per això es troba casualment amb el Dr. Strange, especialista a manipular el temps i l’espai, li diu que vol deixar de ser un heroi i tornar a ser anònim. Les circumstàncies, però, fan que els portals s’obrin més del compte i sorgeixin els vells esperits malignes del passat, que tornin tots aquells que es van enfrontar amb Spiderman. La mesura també provoca que apareguin els altres Peter Parker d’altres temps i altres relats. Sobre el paper la idea és molt atractiva, sembla com si el demiürg vulgui proposar-nos diverses passejades per altres boscos narratius, per alterar-los, manipular-los i transformar el pes de la ficció. Podria semblar que ens trobem gairebé en una peça teatral de Luigi Pirandello en què diversos personatges poden buscar qui és el seu autor i es troben concentrats en un mateix no-lloc on tot s’acumula. També podríem mirar-la com una hipotètica reflexió sobre el nostre present on hem convertit tota l’experiència en un gran magma situat en un no-lloc –el vam batejar com internet– des del qual poden crear-se diversos passadissos que ens transformen el món.

Amb tot, demanar a Spiderman que es converteixi en un joc d’autoconsciència sobre les diverses capes que integren una ficció en el món audiovisual pot resultar massa agosarat. Estem en un temps en què els personatges ja no volen buscar el seu autor perquè aquest ha deixat d’existir. Marvel és una franquícia que els darrers temps s’ha convertit en la gallina dels ous d’or, en la qual cal convertir-ho tot en el màxim de rendible. Spider-Man: No Way Home és un miratge sobre un cinema que vol ser i no pot ser. Ens trobem davant d’una nova demostració de força basada en el seu excés, en què s’esgoten totes les cartes per poder tornar a començar de nou. Estem davant d’un model cinema que crea els seus fans i en què els membres de la seva comunitat comparteixen l’ansietat per retrobar-se amb tots aquells coneguts que havien perdut pel camí. La pel·lícula acaba sent un exercici de concentració d’històries viscudes que ja han deixat de tenir sentit, una simple acumulació de personatges que volen convertir la ficció en una cosa gegantina, sense adonar-se que els múltiples miralls que la componen poden esclatar en mil fragments. De la mateixa manera que els Avengers (Los Vengadores) van haver de viure una gran guerra que els permetés la màxima acumulació i trastocar l’univers Marvel, Spiderman necessita cremar totes les naus per tornar a començar. És cert que pel camí ens trobem amb una història amb moments divertits, amb una construcció visual força sorprenent, un ritme frenètic ben portat i amb un cert control de les batalles per no caure en la saturació. De totes maneres, la impersonalitat de la direcció de Jon Watts, responsable dels tres darrers capítols, ens fa enyorar aquell temps on darrere la càmera hi havia algú com Sam Raimi.