El malson de l’ambició

Circula la idea que Joel Coen, assumint per primer cop en solitari la direcció cinematogràfica, ha accedit a un desig de la seva esposa, Frances McDormand, que feia temps volia interpretar Lady Macbeth.

D’aquí, pot suposar-se que La tragèdia de Macbeth, a banda de la precisió formal i la cura estètica, és aliena a “l’univers Coen”. No hi ha, certament, ni ironia, ni jocs, ni absurds. Tanmateix, els Coen no han fet més que parlar dels mals que genera l’ambició, tot i que sobretot la dels diners, per així retratar la societat dels EUA. Que la majoria dels seus films siguin comèdies, ben negres, potser és perquè els personatges no senten els remordiments que menen Macbeth a la bogeria i al propi esdevenir tràgic.

Aquesta nova adaptació de l’obra de Shakespeare, sense pràcticament alterar-ne la història tot i una compressió narrativa a vegades abrupta, és tan amarga com la de Welles i el seu Macbeth, encarnat per Denzel Washington, és igualment turmentat i espectral.

També hi pot fer pensar el tractament de l’espai, que es vol mostrar com un decorat teatral amenaçant, i els clarobscurs, que alhora remeten a una estètica expressionista, com ho fa la figuració de les bruixes (representades per una inquietant Kathryn Hunter) i en la simbòlica presència de corbs. Tot a la vegada és d’una gran austeritat i sobrietat per crear una atmosfera de malson boirós en blanc i negre: la seva abstracció fa que sigui tan intemporal, tot i el vestuari i ambientació d’època, com ho són els Macbeth. Un film visualment radical i poderós que, com va imposant-se, produeix i emet una plataforma digital i que, malauradament, quasi no es veurà als cinemes.