Les paraules no fan nosa

Els Amics de les Arts van obrir dis­sabte la nova tem­po­rada de l’Audi­tori de Girona ofe­rint-hi l’últim con­cert de la gira d’El senyal que espe­ra­ves a la ciu­tat –gai­rebé podríem dir la seva ciu­tat– i a les comar­ques giro­ni­nes. A més, coin­cidències de la vida, era el mateix dia que el poeta gironí Narcís Coma­dira cele­brava els seus 80 anys i s’estre­nava com a artista resi­dent de l’Audi­tori, amb uns ver­sos seus en el pro­grama de mà del con­cert, extrets del poema Pres­sen­ti­ment. “Voldré dir una paraula. Les parau­les fan nosa?”, escriu Coma­dira. Sense forçar massa la con­nexió del poema amb Els Amics de les Arts, podríem dir que, en el cas del trio –ampliat a potent sep­tet amb vents, en el directe–, les parau­les no fan gens de nosa, sinó que sem­pre han estat unes bones ali­a­des d’uns músics que han tin­gut molta cura dels tex­tos de les cançons i que, a més, par­len força a l’esce­nari amb la natu­ra­li­tat d’uns amics que fa molts anys que vol­ten junts per la vida i que, guions a part, con­ti­nuen tenint un humor fresc, espon­tani i natu­ral. Dis­sabte només es van posar seri­o­sos en un parell d’oca­si­ons: per agrair a l’equip de l’Audi­tori i al públic que apos­tin per la música en directe en aquests temps difícils, i també per dema­nar als espec­ta­dors que con­tinuïn par­lant en català en qual­se­vol cir­cumstància, si no volen per­dre una cosa tan impor­tant com la llen­gua.

Parau­les a part, Els Amics de les Arts van arri­bar a Girona pro­ce­dents d’Andorra, on havien tocat el dia abans, amb l’equip molt ben rodat i un reper­tori ple de hits de totes les èpoques: després de dis­set anys de car­rera en tenen uns quants al rebost, alguns dels quals són ja part de la memòria col·lec­tiva. De fet, van obrir amb Ciència-ficció, un tema del disc Espècies per cata­lo­gar, que està a punt de fer deu anys i que dis­sabte van rei­vin­di­car amb cinc temes entre els dinou del reper­tori, inclosa la pre­ci­osa Tots els homes d’Escòcia, que podria com­pe­tir amb la imba­ti­ble Loui­si­ana o els camps de cotó, també del mateix disc, com la seva cançó més evo­ca­dora. En aquest apar­tat també des­taca la recent Juliol 1994, una de la mitja dot­zena de cançons que van sonar de l’últim disc, del qual Kokoschka, El meu cos i la final Sem­blava que fos­sis tu van ser alguns dels moments més apoteòsica­ment balla­bles de la nit. No hi van fal­tar els clàssics 4-3-3 i Jean-Luc –amb la trom­pe­tista Gisela Ale­gret i Joan Enric Bar­celó recre­ant la con­versa ini­cial d’aque­lla nit de gresca–, ni No sé com t’ho fas, pre­ce­dida per una dis­culpa perquè hagi sonat tant com a cançó de l’estiu de TV3. En resum, una nit de comiat, pletòrica a dalt i a baix de l’esce­nari, que va tenir com a epíleg des de la mega­fo­nia de la sala Crec que podria odiar-te, la pri­mera cançó del musi­cal que el grup estre­narà a la tar­dor.