De presó a centre d’art

Una casa és una màquina per viure, deia Le Cor­bu­sier. L’antiga presó de Mataró serà una casa perquè hi vis­qui l’art. El cen­tre Mataró Art Con­tem­po­rani (M|A|C) s’hi va tras­lla­dar fa dos dis­sab­tes amb una il·lusió des­bor­dant. I és que ha pas­sat de no tenir casa a tenir-ne una d’espe­cial, car­re­gada d’història i de memòria.

Una presó no és el lloc on s’espera tro­bar-hi un cen­tre d’art. A Espa­nya només hi ha un altre cas a Bada­joz, el Museo Extremeño e Ibe­ro­a­me­ri­cano de Arte Con­tem­poráneo (Meiac). La de Mataró té, a més, una sin­gu­la­ri­tat d’ori­gen. Va ser el pri­mer edi­fici peni­ten­ci­ari que es va alçar a l’Estat amb un dis­seny panòptic. Del grec panop­tes, “el que tot ho veu”, com el gegant dels cent ulls de la mito­lo­gia clàssica: des d’un únic punt es tenen a la vista totes les cel·les.

L’autor de la cons­trucció car­cerària mata­ro­nina va ser l’arqui­tecte Elies Rogent, l’artífex de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona i de la recons­trucció del mones­tir de Ripoll. Les obres es van ini­ciar el 1853 i es van cul­mi­nar just deu anys després. L’edi­fici, de 1.000 m² i pen­sat per enca­bir 55 reclu­sos, va com­plir la seva funció de presó durant una mica més d’un segle. Va tan­car a finals dels anys sei­xanta del segle pas­sat i, a par­tir de lla­vors, va anar enca­de­nant diver­ses vides. La pri­mera, encara afer­rada a l’ori­gi­nal, com a dipòsit de detin­guts, alguns dels quals vin­cu­lats a la lluita anti­fran­quista. En democràcia l’Ajun­ta­ment hi va ins­tal·lar algu­nes de les seves dependències. I en altres estan­ces també s’hi aca­ba­rien ubi­cant seus d’enti­tats cul­tu­rals, com ara els Armats i els Pes­se­bris­tes.

El 2001, la Gene­ra­li­tat va decla­rar l’antiga presó bé cul­tu­ral d’interès naci­o­nal (BCIN), el màxim rang de con­si­de­ració patri­mo­nial. El seu estat de con­ser­vació era pre­o­cu­pant i en la segona dècada d’aquest segle es va anar desa­llot­jant. I lla­vors va ser quan l’equip del M|A|C, amb Gisel Noè al cap­da­vant, va entrar en escena per convèncer l’Ajun­ta­ment de recon­ver­tir-lo en cen­tre d’art. I ho van acon­se­guir.

Per al M|A|C, com per a tot el sec­tor de les arts visu­als del país històrica­ment mal­trac­tat, és un gest de repa­ració. L’actual cen­tre és hereu de Can Xalant, una de les vícti­mes dels fos­cos anys de les reta­lla­des de la crisi del 2008 i de la desídia de la classe política d’aque­lla època. Però mal­grat ser i fer com un cen­tre d’art de ple dret, l’ano­ma­lia del M|A|C és que no dis­po­sava d’una casa pròpia. La seva acti­vi­tat es des­ple­gava a la sala d’expo­si­ci­ons de Can Pala­uet. “L’antiga Presó ens dona més esta­bi­li­tat per con­ti­nuar fent el que ja fèiem”, remarca Noè, que ha super­vi­sat la reforma del recinte amb sen­tit i sen­si­bi­li­tat pel seu pas­sat. De moment s’ha actuat a la planta baixa i s’ha dei­xat per a una altra fase la pri­mera.

“No volíem que es dis­si­mulés que és una presó”, explica Noè. S’han enre­ti­rat tots els afe­gits poste­ri­ors, amb el repte d’arri­bar al grau zero de la seva arqui­tec­tura pri­migènia. Ni tan sols s’han pin­tat les parets, de manera que les cica­trius són ben visi­bles, inclo­ses les que hi han dei­xat els pale­tes per pro­veir les ins­tal·laci­ons necessàries per a l’exhi­bició de les obres d’art, i que per cert no inclo­uen la cli­ma­tit­zació. La tem­pe­ra­tura de la vella presó és la mateixa tem­pe­ra­tura del nou cen­tre d’art.

Els visi­tants poden fer una immersió en la seva memòria en un espai docu­men­tal que el M|A|C ha encar­re­gat a l’inves­ti­ga­dor Albert Güell. No ha estat fàcil tro­bar-ne, de docu­men­tació, per traçar la història, i per això mateix la recerca encara està oberta. S’ha fet una crida ciu­ta­dana per aple­gar tes­ti­mo­nis orals de gent que hi va tenir algun vin­cle, ja fos com a tre­ba­lla­dor o com a pre­so­ner. De moment en aquesta sala ja se’n poden escol­tar mitja dot­zena.

Sala que és avant­sala de l’expo­sició inau­gu­ral, de títol 22 fines­tres, la suma de les ober­tu­res que donen a l’exte­rior del com­plex. La mateixa Noè i David San­ta­eulària n’han assu­mit el comis­sa­riat, tot entre­lli­gant els pro­jec­tes de deu artis­tes, amb una mirada “trans­ver­sal i inter­ge­ne­ra­ci­o­nal” a la cre­ació artística cata­lana. Res que ja no fes el M|A|C quan encara no tenia casa, hi insis­teix Noè.

Però expo­sar en una presó marca, vul­guis que no, per molt que als artis­tes no se’ls hagi forçat a fer alguna cosa que estigués rela­ci­o­nada amb el seu antic ús. No calia. Com si qüesti­ons com el con­trol, la vigilància i la por no esti­gues­sin a l’ordre del dia de la soci­e­tat con­tem­porània. O no són les xar­xes soci­als la versió actual del model car­ce­rari panòptic? Hi refle­xi­ona Joana Moll en una peça ins­pi­rada en un grup de Face­book for­mat per volun­ta­ris, ali­ens a les auto­ri­tats, que espien a tota hora la fron­tera entre els EUA i Mèxic per caçar els immi­grants. També ho fa Tanit Plana tafa­ne­jant les con­fes­si­ons vir­tu­als d’una ado­les­cent angoi­xada perquè un home s’estava mas­tur­bant al metro. I Aza­hara Cerezo ha cons­truït un dis­po­si­tiu minúscul que dis­para inces­sant­ment sel­fies al seu propi web.

El con­cepte de lli­ber­tat i la seva àmplia gama d’antònims (sot­me­ti­ment, dependència, pro­hi­bició, escla­vi­tud, injustícia...) tra­ves­sen en un sen­tit o un altre la majo­ria de tre­balls reu­nits. Daniel G. Andújar ha bai­xat a l’infern del negoci de la pros­ti­tució al marge de les pros­ti­tu­tes. Adrià Goula ha ocu­pat el pati amb una estruc­tura d’alu­mini que repro­du­eix a escala real el per­fil de la cel·la de la Model on va pas­sar tres anys de la seva vida el seu avi, mem­bre del POUM i sol­dat repu­blicà. Més rèpli­ques reha­bi­li­ta­do­res, de Xavier Arenós: les làmpa­des i, amb versió sur­re­a­lit­zant feta amb pans, l’escul­tura d’Alberto Sánchez del pavelló de la República de l’Expo­sició de París del 1937. I Irene Bou pre­senta les pin­tu­res de fons i for­mes ama­bles que li va dema­nar que fes el seu gale­rista per tenir èxit comer­cial. Perquè el mer­cat de l’art també pot ser una presó per als cre­a­dors de nervi inno­va­dor.

Antoni Abad ha inter­vin­gut en la reixa del pas­sadís cen­tral amb vídeos que donen l’hora amb la llen­gua de sig­nes de les per­so­nes sor­des. Marc Salicrú ha fol­rat els murs d’una gar­jola amb dibui­xos ani­mats hipnòtics. En un altre calabós, Mireia C. Sala­dri­gues sorprèn amb ràfegues de pols que cus­to­dien memòries diver­ses. I a l’entrada un mural de Clara Nubi­ola recull les vivències del dia de l’ober­tura del cen­tre d’art. Si el dei­xen tre­ba­llar, serà lliure.