Història de V. i d’altres
Toni Cruanyes narra a ‘La Vall de la Llum’ la història del seu avi patern, paral·lela a la de Canet de Mar, amb contrapunts sobre la Guerra Civil i la pandèmia
La limitació en les relacions personals que va provocar la pandèmia va ser una de les guspires que va posar en marxa La Vall de la Llum (Destino), obra amb què Toni Cruanyes va guanyar l’últim premi Josep Pla de prosa en català. Unes limitacions que també van ser presents a l’hora d’entrevistar l’autor. Havia de ser una trobada presencial, però Cruanyes tenia covid –lleu i ja està recuperat, que ningú pateixi– i va ser a través d’una pantalla i cadascú a casa seva.
El detonant perquè Cruanyes iniciés l’escriptura de l’obra va ser la mort del seu avi, tot i que la llavor ja estava plantada d’abans. “Els últims anys de la vida del meu avi, que ja patia senilitat, molts cops, per establir connexions i veure com li brillaven els ulls, anava bé explicar-li coses del passat. Innocentment, li explicava coses de quan jo era petit i ell no reaccionava gaire. En canvi, un dia, ensenyant-li fotos de quan ell era petit, ens vam adonar de com són d’importants els records, fins i tot quan tens les neurones mig apagades”, explica l’autor.
A partir d’aquí, buscant escrits i documents del seu avi, el periodista va flairar que allà hi havia un tema important, tot i que va quedar en un calaix. “Llavors va venir la covid i la seva mort, abrupta, tot i que tingués 95 anys, en un context trist, desangelat. Vaig decidir que era el moment d’escriure la seva història, una mica com a compensació pel mal final que va tenir.”
Era un repte i l’autor el va entomar amb respecte. Admet que el seu espai de confort és el periodisme i li feia una certa por anar més enllà. “Fins ara havia escrit llibres d’assaig o d’experiència periodística i pensava recolzar-me en el que ja sabia fer. El llibre havia de ser mig testimoni de la pandèmia i mig de la vida del meu avi. A mesura que vaig anar descobrint elements de la seva vida vaig confirmar que era un tema gros i es va menjar el projecte inicial. Tot i que els dos anys de pandèmia són el fil conductor.”
I és que l’obra és un híbrid de gèneres: periodisme, història, memòries, antropologia..., i també novel·la, o ficció, en la mesura justa. Com de nostàlgia. “La nostàlgia és bona en petites dosis. Si som massa nostàlgics, menystenim el present i el futur. Soc periodista i m’interessa molt tot el que passa ara al món, però aquesta incursió en el passat ha estat molt enriquidora”, admet.
Toni Cruanyes i Plana (Canet de Mar, 1974) actualment és presentador del Telenotícies Vespre de TV3, però ha estat molts anys voltant món informant a peu de carrer. Ha publicat els assajos de política internacional i catalana Un dels nostres (2019), Un antídot contra l’extrema dreta (premi Joan Fuster d’assaig 2012), De Tony Blair a Zapatero. Una autòpsia de l’esquerra europea (2010) i El llarg adéu de Pinochet (2004). També va ser director adjunt de l’Avui (2007-2009).
La nit de Reis passada, en què va rebre el guardó, va declarar en el discurs d’agraïment: “La vida i la feina de periodista m’han portat a veure món i a viure en capitals internacionals. Però és a la Vall de la Llum on es troben les arrels del meu paisatge.” Perquè al llarg de l’obra ens parla de tot de detalls del seu Canet de Mar natal, però incideix sobretot en la llum tan especial de la vall on està situada la població, i del Maresme en general.
Toni Cruanyes mostra la vida a Canet al llarg d’un segle, passant per la Guerra Civil –“Potser la derrota més clara seria no parlar-ne, el silenci. Cal fer justícia a totes les víctimes de la guerra i això fa que la Transició la veiem com a tímida i covarda”–, la febre constructora –sovint destralera i corrupta–, l’arribada del turisme –i de les alemanyes amb biquini–, el negoci familiar de lampisteria...
“Hi ha una part de la història del poble, prèvia al naixement del meu avi, que vaig voler recrear en un espai que fos una mica poètic. Amb elements primitius, el Canet mig màgic, d’abans d’estar civilitzat, de quan estava exposat a la natura.” Repassant la història de la localitat, l’acosta al mític Macondo de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, es podria dir que obra de capçalera per a Toni Cruanyes i per al seu avi, a qui, a l’obra, anomena V., per un motiu que en llegir-la queda clar.
I com era, V.? “Responsable, treballador, exigent, assenyat, reflexiu, sever, honest. Un home connectat a la natura, als boscos, als vents, aficionat a la cacera i als viatges, catalanista, afiliat a Convergència i Unió i primer alcalde en democràcia de Canet.”
Hi ha un element clau, que no explicarem, que Cruanyes coneixia però no amb els detalls amb què els hi van mostrar “cinc folis dels escrits de l’avi”. Sí que podem explicar altres cares del poliedre que era V., com ara que va ser extra de pel·lícula muntant a cavall, cosa que feia molt bé; que va rebre Tísner al poble i tots dos es van saltar el protocol de la corbata; que de nen, per sobreviure a la fam de la guerra, va robar la conilla més grossa d’una granja i estava embarassada; que el 1947 va ser escorta d’Eva Perón en la visita de la primera dama argentina a l’Estat espanyol...
Algunes coses les recorda l’autor, altres li van explicar el pare i les tietes o les va buscar en arxius, moltes les va llegir en els papers de l’avi. “Sabia que havia escrit tot de textos sobre el poble i la història del cognom de la família. N’havia llegit alguns i estaven ben escrits, com si fos un notari, hi posava poc sentiment. El que no sabia és que hagués escrit unes memòries i la magnitud que tenien.”
“Ell era el més seriós dels meus avis, el més esquerp. Per això hi ha sentiments prestats dels altres avis, als quals, d’alguna manera, també he volgut homenatjar”, i a tota una generació que avui mor en solitud en residències. Un fet sobre el qual Cruanyes també ha volgut posar el focus, més enllà del seu avi, amb la llum d’una vall molt especial.