La Cubana, a l’àngelus

La covid ha tras­to­cat la tra­dició tea­tral. Tant és així que els de La Cubana s’han atre­vit a fer funció els diu­men­ges al matí, al Coli­seum . Com si fos missa de dotze, a l’hora de l’ànge­lus. La parròquia cuba­nera omplia diu­menge aque­lla sessió que per­met con­ci­liar anar al tea­tre i dinar a casa. Per sort, el fune­ral d’Arturo Cirera Mom­pou és fresc i desen­fa­dat, com un ver­mut espi­rituós. Ara, l’únic que s’eleva a la funció és el taüt abans de pas­sar pel cre­ma­tori (i, diu­menge, va ser tras­pas­sat a una bossa d’El Corte Inglés!). Adeu, Arturo es riu del mort i de qui el vet­lla. La Cubana, esca­tològica i petarda, trans­forma la seva manera de viure la vida en la bio­gra­fia d’aquest artista, que con­si­dera que viure no és un dret, sinó tot un pri­vi­legi. És clar que no tot­hom rep de les mans de Fidel Cas­tro el lloro Ernesto ni ena­mora strip­pers i can­tants de ran­xe­res amb la sen­si­bi­li­tat d’aquest home, que deu­ria veure com la secretària judi­cial sal­tava des del seu balcó al Coli­seum aquell fatídic 20-S del 2017.

Resulta que l’Arturo era andorrà, i va insis­tir a visi­bi­lit­zar la terra del Toble­rone, el tabac barat i els for­mat­ges i el sucre a preu de saldo. Però, tot i la seva riquesa, l’única corona de la branca econòmica que rep el dia del fune­ral és de Cai­xa­Bank, res de banca andor­rana. I l’únic mitjà que l’honora és La Van­guar­dia. Ben bé, diu prou del seu con­tacte amb el poder: les flors de la casa reial estan per sobre de les d’Ada Colau.

La Cubana té la mà tren­cada a ense­nyar el pate­tisme més nos­trat. Com aquell nou-ric aspi­rant a aristòcrata de Gente bien. O aque­lla troupe d’artis­tes de revista car­re­gats de plo­mes i egos que vol­ta­ven a Cómeme el coco, negro. Ara, a Adeu, Arturo, han adap­tat el mun­tatge al català. No només han fet que els per­so­nat­ges tin­guin l’aire de pro­pi­e­tari de l’Eixam­ple (de mag­nats amb diners, però que no en par­len perquè els ho porta un admi­nis­tra­dor), sinó que, en la rocam­bo­lesca trama, també hi entra en joc una Creu de Sant Jordi. La Cubana diver­teix, és clar, i acon­se­gueix fer par­ti­ci­par el públic sense els esca­ra­falls de mas­ca­re­tes amunt i avall. El públic riu i cele­bra cada esclat de con­feti. Pot­ser la dis­cussió sobre l’herència dona­ria per a un altre mun­tatge (més que tenir forma d’epíleg i alhora ser un flash­back). La Cubana és així, exces­siva amb sub­tra­mes que recla­men l’atenció. El seu pecat venial és que s’embo­lica inne­cessària­ment. Adeu, Arturo redi­meix tots els espec­ta­dors d’ànima blanca, que en sur­ten alli­be­rats com qui s’ha sin­ce­rat al con­fes­si­o­nari. Amén.