Jordi Soler, el periodista que tocava totes les tecles

En la cerimònia de lliurament dels premis Rahola, que atorguen la Diputació de Girona i el Col·legi de Periodistes, avui dijous a l’Auditori de Girona, recordarem el periodista Jordi Soler Font, l’Hèlios, que va morir el 14 de febrer. Fa trenta anys, Narcís Jordi Aragó va escriure en una cartolina de presentació d’una exposició que l’Hèlios va fer a la seu del col·legi el 1992 un resum de qui era aquest genial personatge que ens acaba de deixar. El títol ho deia tot: Jordi Soler o el periodista orquestra: “Si un virus maligne incapacités de cop, en un sol dia, tots els membres de l’equip de redacció, però deixés il·lès en Jordi Soler, el diari de l’endemà podria sortir al carrer sense cap entrebanc. En qüestió de poques hores, ell podria fer-ho tot: de l’editorial als mots encreuats, de l’article d’opinió a l’acudit, del reportatge a l’agenda, de l’entrevista a les fotografies, de la columna d’actualitat a la tira de ninots, de les il·lustracions a la compaginació.” Jordi Soler tenia 83 anys i feia quatre mesos que havia enterrat el seu fill Màrius. Jordi Grau i Pius Pujades ja han explicat en aquest diari les vivències d’un periodista genuí i irrepetible que tocava totes les tecles.

Se’l recordarà per l’inclassificable Sísif, pels mots enrevessats, per les efemèrides... i els lectors més veterans faran memòria de les seves columnes contra l’incivisme, amb un llenguatge riquíssim i fitxant-se en aquells detalls que l’exasperaven. També per les il·lustracions als articles d’opinió, per les llargues entrevistes a Presència i per la seva feina excelsa com a fotògraf. El seu enquadrament era precís i cada vegada que veig la ràfega de fotos de les càmeres digitals, el recordo amb una petita càmera i fent un sol clic. El resultat era impecable.

Tot i la seva incansable producció, cada dia anava al diari, fos diumenge o Divendres Sant. No sé si passarà a la història dels ninotaires catalans, però els seus dibuixos, acudits i ninots, que li anaven brollant com una deu d’aigua inesgotable, estan escampats entre antics companys de feina i amics, i molts, lamentablement, perduts. Guardo com un tresor la seva dedicatòria al llibret d’Històries inventades que li va editar Radiocadena el 1986.

En els anys vuitanta, havia d’inaugurar una exposició a la sala Expoart de Montjuïc d’Àngela Rodeja i Domènec Fita. El dia abans no tenia res fet. S’hi va posar a la nit i, recaptant fulloles d’on va poder (en Guillem Terribas n’hi va donar), a l’hora d’inaugurar l’obra estava tota penjada i la presidia un bisbe que en comptes de bàcul tenia un gran fal·lus. En una època sempre estava dedicant dibuixos a la gent del diari que li venia de gust, i durant la vaga de 1985 en va fer una sèrie d’impagables i la majoria perduts.

Era periodista col·legiat amb el número 91098. Suposo que se’n va fer el mateix dia que jo, que tinc el carnet 91101. Que descansi en pau, que bé s’ho mereix.