Fruits saborosos de l’atzar

El director Olivier Assayas considera que hi ha els cineastes del control i els de l’abandó. Els primers, obsessionats a dominar-ho tot en el procés de creació, no permeten que el món es filtri a través de l’atzar. Els segons s’obren al món com és i així als seus enigmes, les seves imperfeccions i també la seva bellesa evanescent. Carla Simón és de les cineastes que demostren que es pot transitar entre una cosa i l’altra. Ho va fer present en el seu meravellós primer llargmetratge, Estiu 1993, i ho renova amb Alcarràs , cant a la petita pagesia (i a la terra amada que cultiva) amenaçada de desaparició en un món rural en transformació.

Amb la complicitat en l’elaboració del guió d’Arnau Vilaró (nascut a Bellvís, al Pla de l'Urgell, no gaire lluny d'Alcarràs), la pel·lícula, llargament treballada, parteix d’una estructura argumental definida i la majoria d’escenes, amb els seus diàlegs, estaven escrites; però va mantenir-se una actitud d’espera vers l’inesperat que podien aportar els seus actors naturals, tan ben triats i dirigits que això no es nota: una rialla espontània, una altra manera de dir les frases o fins una expressió afegida, una mirada perduda, uns ulls que s’humitegen. És així que el control no renuncia als fruits que pot collir a través de l’abandó. Com els pagesos, que fan el seguiment de producció a partir d’uns mètodes de cultiu, però s’han de rendir davant de tota mena d’atzars: els resultats poden ser catastròfics, però a vegades surten préssecs tan macos com els últims que collirà una família condemnada a abandonar unes terres. O surten films com Alcarràs.

En aquesta pel·lícula tan plena de moments de pura vida, s’intueix poderosament el control i l’abandó en la cargolada de la família Solé (originada en una de les pròpies branques familiars de Simón, aquella relacionada amb la mare adoptiva, però creada en una ficció amb una veritat que la fa representativa del món tan local com universal de la petita pagesia), seguida de la collita de préssecs, de banys a la piscina i d’una representació infantil en què, de sobte, apareix l’emoció quan la nena Iris, el malenconiós padrí Rogelio i l’adolescent Mariona (o l’Ainet Jounou, en Josep Abad i la Xènia Roset) canten una variant de les tradicionals Cançons del pandero: “Si el sol fos jornaler, no matinaria tant. Si el marquès hagués de batre, ja ens hauríem mort de fam. Jo no canto per la veu, ni a l’alba, ni al nou dia, canto per un meu amic que per mi ha perdut la vida. [...] Canto per la meva terra ferma, casa amada.” Només per aquesta epifania, Alcarràs ja es faria digna de memòria i d’agraïment.

Poden rastrejar-se les empremtes del neorealisme i també l’aire del John Ford d’Els raïms de la ira, però Simón no fa mimetisme i ens regala una pel·lícula excepcional amb la qual el cinema demostra la seva capacitat essencial de revelar l’aspecte poètic dels éssers i de les coses, a més de ser un acte de memòria i de resistència: d’unes formes de vida que es perden, d’unes cançons i llegendes populars, d’una llengua encara viva.