Més gat per llebre
Östlund torna a triomfar a Canes amb una grolleria, mentre que Mungiu hi du un gran film sobre l’estat de les coses a Europa
El suec Ruben Östlund va guanyar l’any 2017 una de les Palmes d’Or més discutibles (vergonyosa, segons aquesta cronista) de la història del festival de Canes amb The square, una broma ximple a propòsit de l’art contemporani que, suposadament, és una crítica contra la hipocresia de les elits que financen un “art social fet amb escombraries”. El que és pitjor és que Östlund hi mostra aquella mena de supèrbia cínica amb la qual certs cineastes se situen per sobre dels humans per ridiculitzar-los.
El director suec ha tornat a Canes amb Triangle of saddnes, a concurs a la secció oficial, i ho ha tornat a fer: una ximpleria (plena de mal gust, d’acudits fàcils i tota mena d’obvietats, a més de vòmits) que mostra el naufragi d’un transatlàntic de luxe on viatgen milionaris. Östlund, un llest, dona gat per llebre: fa passar per transgressora una cosa grollera i, al capdavall, innòcua per la seva banalitat. Però, vista la reacció del públic i de bona part de la crítica, de nou ha aconseguit vendre el producte, que, a més, s’allarga fins a les dues hores i mitja.
Per contra, el romanès Cristian Mungiu, un altre guanyador de la Palma d’Or amb la colpidora 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, va aportar ahir a la secció oficial a concurs una pel·lícula notable que, lluny de la frivolitat d’Östlund, aborda l’estat de les coses a l’est d’Europa, però amb ressò a l’oest. Inspirada en un cas real, l’acció d’R.M.N. transcorre en un poble de Romania, als Carpats, on una panificadora contracta tres homes originaris de Sri Lanka després de no haver obtingut resposta a l’anunci d’una oferta de treball mal pagat. A la localitat, hi ha una minoria hongaresa i molts que hi habitaven s’han desplaçat a altres països, sobretot a Alemanya, per treballar-hi. Tanmateix, l’arribada d’aquests homes provoca una reacció irada i els veïns exigeixen a l’alcalde (amb la mediació d’un capellà, que mostra una actitud poc cristiana per complaure els seus parroquians) que siguin expulsats del poble.
Contradiccions d’Europa
Mungiu en fa prou amb un pla fix d’uns vint minuts de durada, corresponent a una reunió de veïns, per reflectir el malestar i les contradiccions d’una Europa on emergeixen el populisme, el racisme i la intolerància: el rebuig del diferent, al qual s’atribueix que és portador de malalties; l’explotació laboral que provoca corrents migratoris: arreu hi arriben persones condemnades a fer treballs que els locals respectius rebutgen per les condicions precàries; el ressentiment contra l’Europa rica que exigeix un respecte a la naturalesa (al poble hi ha un francès que compta ossos per protegir-los en el bosc circumdant que el cineasta explora com un lloc físic i a la vegada simbòlic) després d’haver destruït la pròpia en nom del progrés. Mungiu fa sentir una gran tensió, hi ha una extrema violència que no és aliena a un masclisme palpable, demostrant de nou la seva capacitat de convertir un document en una faula social.
Aliè al malestar del món, Emmanuel Mouret va aportar ahir a Canes Première (una de les seccions que el festival ha afegit per acaparar més films) una alenada d’aire fresc amb Chronique d’une liaison passagère, a propòsit de la relació que, en principi només per fer sexe, mantenen un home casat i dubitatiu (Vincent Macaigne) i una dona separada amb una actitud desimbolta (Sandrine Kiberlain, extraordinària). La relació es fa més complexa, abans de prendre un gir inesperat, de manera que Mouret torna a insinuar la contradicció apuntada amb el títol de la seva deliciosa pel·lícula anterior: Les coses que es diuen, les coses que es fan. Aquesta també és una comèdia deliciosa: encisadora, elegant, lleugera sense banalitat, amb uns diàlegs finíssims.