La bellesa i el dolor

No hi ha límits d’espai, de temps o de dimensió en el Docs­Bar­ce­lona: la pro­gra­mació de la 25a edició, que avui lliura els pre­mis i es tanca demà, et pot por­tar al pas­sat i a un pre­sent futu­rista; a l’Empordà, a Gaza i a Finlàndia; al món inte­rior d’una nena autista i a la rea­li­tat vir­tual; a sen­tir el vent a la cara i a can­tar en un kara­oke. Cine­as­tes d’arreu del món han anat des­fi­lant i pre­sen­tant, tots amb la mateixa passió, pro­pos­tes molt diver­ses a les quals han dedi­cat anys de tre­ball. Encara estan dis­po­ni­bles a la pla­ta­forma Fil­min fins demà, i El vent que ens mou es pro­jecta avui a l’Ari­bau.

Alguns docu­men­tals han rebut una empenta deci­siva a través del ves­sant indus­trial del fes­ti­val, que ajuda a tro­bar finançament. És el cas d’Einari Paakka­nen, direc­tor finès que va estu­diar a l’Escac el 2013 i va pre­sen­tar el pro­jecte   Kara­oke para­dise en el Docs­Bar­ce­lona del 2020 i l’hi va estre­nar ahir. Retrata la passió del seu país pels kara­okes, un antídot con­tra la sole­dat. “Vaig tenir la idea en un bar de kara­oke –explica el direc­tor–. Alguna cosa passa quan can­tes, obres la teva ànima. I és interes­sant, perquè vivim en un país que busca la per­fecció, però en un kara­oke, ho facis bé o mala­ment, la gent t’aplau­deix.” Per­so­nes soles, malal­tes, que han per­dut algú o ena­mo­ra­des són els usu­a­ris més habi­tu­als dels kara­okes.

Pere Puig­bert retrata l’Empordà, la terra del vent, amb la seva opera prima El vent que ens mou . Pre­mi­ada en la Seminci de Valla­do­lid, és una obra que “plan­teja les esce­nes perquè que­din natu­rals, no cos­tu­mis­tes, bus­cant les dife­rents capes, la pro­fun­di­tat de les imat­ges”, explica el direc­tor. La intenció és “que t’atrapi a nivell sen­so­rial des del pri­mer minut”, cap­tant les sen­sa­ci­ons del vent amb imat­ges i sons. Segueix un pas­tor, una pagesa, una àvia i un net, però no té una nar­ra­tiva con­ven­ci­o­nal, no explica una única història, sinó “diver­ses històries amb el fil con­duc­tor de com es rela­ci­o­nen les per­so­nes amb la natura i la trans­missió inter­ge­ne­ra­ci­o­nal d’aquesta relació a través del vent”. La seva fil­mo­gra­fia inclou el pro­jecte audi­o­vi­sual Anima Natu­rae, una sèrie de peces audi­o­vi­su­als ins­pi­ra­des en l’art del haiku, i el curt­me­tratge Flu­vius, pro­jecte iti­ne­rant en sales de museu.

Eva Fon­ta­nals és la pro­duc­tora cata­lana d’ Eras­mus in Gaza , film rodat en aquest ter­ri­tori palestí i diri­git pels ita­li­ans Chi­ara Ave­sani i Mat­teo Delbò, peri­o­dis­tes d’inves­ti­gació i cor­res­pon­sals de Sky News a Mos­sul (Iraq). Té com a pro­ta­go­nista un estu­di­ant de medi­cina italià, el pri­mer que va fer un Eras­mus a Gaza. “Volia saber si era capaç de ser cirurgià de guerra, i la Unió Euro­pea va ampliar el pro­grama a Pales­tina –explica la pro­duc­tora–. Era com el fill de qual­se­vol veí nos­tre, va arri­bar allà, jove i ingenu, i el xoc va ser bru­tal. La diplomàcia euro­pea ens ha permès fil­mar les coses com no s’han vist mai, entrar a les cases de la gent i veure com viuen. Només veiem els bom­bar­deigs i allà vèiem la vida quo­ti­di­ana, les con­di­ci­ons inac­cep­ta­bles en què viuen, amb falta d’aigua i llum, però també la seva resiliència.” 

Claire Doyon pro­posa un viatge molt dife­rent a Pene­lope my love : filma la seva filla,  amb un tras­torn de l’espec­tre autista, des del nai­xe­ment fins a la puber­tat. “Té un autisme sever, i la seva manera d’enten­dre i rela­ci­o­nar-se és a través de la càmera”, explica la cine­asta fran­cesa, per qui “més que de superació, el procés que ha hagut de fer és d’accep­tació”. Per això la va aju­dar un xaman que va visi­tar a Mongòlia, prop de la fron­tera amb Sibèria: “Em va dir que en rea­li­tat la meva filla també era un xaman, no havia de fer res més que accep­tar-la, i seria ella qui m’ense­nya­ria.”

Des de Suècia, Mag­nus Gert­ten ha por­tat al Docs­Bar­ce­lona la història de Nelly & Nadine , dues dones que es van ena­mo­rar la nit de Nadal del 1944 al camp de con­cen­tració de Ravensbrück. Gert­ten, doc­tor hono­ris causa a la Uni­ver­si­tat de Malmö, ha diri­git quinze docu­men­tals per a la tele­visió pública de Suècia i canals de tele­visió inter­na­ci­o­nals. “La neta de Nelly em va pro­po­sar expli­car la seva història –recorda–. Em va por­tar el seu diari i va posar a la meva dis­po­sició cai­xes de mate­rial amb car­tes, fotos, gra­va­ci­ons...” El fil con­duc­tor és la recerca que fa la neta de la seva àvia. Tant Nelly com Nadine van sobre­viure als camps i van viure una llarga vida.

Joe Hun­ting, jove direc­tor britànic de 22 anys, s’inventa a  We met in vir­tual rea­lity una nova manera de fil­mar des d’un entorn vir­tual. La seva opera prima és un increïble viatge al cor de la pla­ta­forma VRC­hat. “Les veus que sen­tim a la pel·lícula són reals –explica–, però veiem els ava­tars dels que par­len. Vaig entrar en aquest món el 2018 i hi par­ti­cipo en reu­ni­ons, esde­ve­ni­ments, jocs... He vol­gut fer un docu­men­tal sobre la manera com afecta aquest nou món les rela­ci­ons, i fins i tot de quina manera l’entorn vir­tual es rela­ci­ona amb el món real.”Hun­ting va rodar i diri­gir, men­tre com­ple­tava la seva car­rera de pro­ducció cine­ma­togràfica, una sèrie de comèdia titu­lada Vir­tu­ally spe­aking, fil­mada també ínte­gra­ment dins de VRC­hat.