Hi ha res més retrògrad, dictatorial, impresentable, ultraconservador, reaccionari, caspós, cavernícola i carca que arrencar-li l’escarxofa de la mà a un periodista (o presumpte periodista, o simulacre de periodista o periodista ideològic) que et planteja una pregunta incòmoda i llençar-la (l’escarxofa) a l’altre cantó del carrer al mateix temps que l’insultes i li dius el nom del porc? Com és possible que aquesta acció protagonitzada per un exvicepresident del govern de l’Estat que presenta un llibre sigui aplaudida per algunes de les seves coristes i algunes de les periodistes assistents a la roda de premsa? Us imagineu què hauria passat si l’espavilat o espavilada que ens hagués brindat aquesta escena fos la Sílvia Orriols (AC), o fos la Dolors Montserrat o la Cuca Gamarra (PP), o fos en Santiago Abascal (Vox)? Sembla que després dels múltiples i variats ridículs protagonitzats per Pablo Iglesias en el món de la política activa, fins a dilapidar el cent per cent del capital polític del 15-M, l’home pretén tornar al Born, després de rodar el món. Es torna a instal·lar en la provocació mediàtica contínua per acabar de capolar-ho tot, cremar les deixalles i ressorgir políticament de les cendres. No sabem si com l’au Fènix o com el monstre de les profunditats. A final, Vito Quiles i Pablo Iglesias són dos provocadors que mengen al mateix plat. L’un pretén fer carrera i l’altre, que l’ha fet i esguerrat, busca una segona part.