Avui som el que vam sembrar ahir

La meva natu­ral tendència a la nostàlgia i a la miti­fi­cació em faria dir que en l’època del Saló Diana, de la Cúpula Venus, dels pri­mers con­certs de rock (Sto­nes amb Billy Pres­ton; Queen, amb ser­re­llet i fal­di­lle­tes), Canets (de rock i Cançó); Zeleste, Jor­na­des Lli­bertàries, fes­tes popu­lars i macro­con­certs gratuïts a Montjuïc, Bar­ce­lona va ser l’epi­cen­tre de la cul­tura mun­dial. No. Vam pas­sar de la carència a una mena d’excés lisèrgic. L’esclat d’una cul­tura d’efer­vescència ado­les­cent va por­tar a una nor­ma­lit­zació de madu­resa. Bar­ce­lona, actu­al­ment, no s’acaba cul­tu­ral­ment. Podríem anar a un parell d’esde­ve­ni­ments cada dia de nivell mitjà alt i de tota mena d’expres­si­ons. El pas­sat ens va ser­vir per ser el que som ara. I recórrer a la nostàlgia és negar un pre­sent ben viu.