Un passat soterrat
A ‘La mina de la mort’, Maria Favà recull més de deu anys d’investigació sobre l’accident del 1944 a l’Espà, al Berguedà
El 1944, en una galeria de carbó de la mina Clara, al poble de l’Espà (Berguedà), hi va haver una explosió provocada pel grisú i hi van morir 34 miners. Aquest és l’accident amb més víctimes mortals de la història de la mineria a l’Estat espanyol i alhora és un dels fets més amagats i ple d’irregularitats durant el franquisme.
Els dos responsables més visibles, el propietari de la mina, Domingo Martí, i l’enginyer, Daniel Esteller, tot i ser declarats culpables d’un delicte d’imprudència temerària –la seguretat a la mina era del tot precària–, van sortir indemnes. Les víctimes van ser enterrades i les famílies mai van rebre les indemnitzacions (de només 6.000 pessetes!) que els pertocaven, que van quedar encallades pel camí.
Després d’un exhaustiu treball d’investigació i documentació al llarg de més de deu anys, la periodista Maria Favà (Barcelona, 1949) ha publicat el resultat a l’Editorial Gavarres, de Cassà de la Seva. La mina de la mort és una crònica sobre la duresa del treball de la mineria i de com aquest accident, marcat per la corrupció i la manca d’informació, suposa un dels fets més tràgics de la postguerra espanyola.
“És un reportatge llarg on hi ha barreja de testimonis orals i de documents. Però sobretot és molt llarg en el temps. Vaig anar la tardor del 2016 a Serón, a la província d’ Almeria, d’on eren la majoria dels morts. Aleshores ja havia parlat amb tots els avis de Saldes i Gósol i havia consultat el sumari d’instrucció que hi ha a l’arxiu de Berga, però em faltava veure el sumari del judici”, comenta Favà.
L’autora explica el cas amb tota mena de detalls i de contextualització de l’època, de la zona geogràfica als peus del Pedraforca, de la construcció del telefèric, de les explotacions mineres (i laborals), de la desforestació salvatge i de les diverses corrupcions que taquen polítics, militars, policies, eclesiàstics i empresaris. Una taca que arriba fins al present, perquè es va trobar amb traves i negatives arbitràries per poder consultar el sumari del judici. Una manca de llibertat d’informació que formava el nucli bàsic del franquisme. Unes clavegueres de l’Estat que encara són més vigents del que podria semblar. “És impossible no fer una comparació amb el que està passant ara mateix a molts nivells, sobretot de corrupció econòmica i de censura. Com a exemple, el mes passat, el regidor de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Rabassa, va prohibir, a l’Arxiu Històric del Poblenou, parlar d’El Vaquilla en unes jornades sobre la precarietat de l’habitatge...”
El 2018, després de mesos de gestions, finalment, a la secció tercera de l’Audiència de Barcelona, li van deixar consultar els dos lligalls del sumari de l’accident, molt malmesos per dues inundacions del 2009 i el 2016. El segon dia que la periodista –amb un llaç groc a la solapa– consultava els textos, “es va presentar un lletrat que es va identificar com a responsable de la secció i, amb maneres autoritàries” li va dir que “no tenia dret a consultar-los i, sense més preàmbuls, se’ls va emportar”. El 2018, ho han llegit bé.
Favà passa temporades a l’Espà, i això va posar en marxa la seva insaciable curiositat de periodista de raça. “Vaig venir a l’Espà perquè comparteixo una casa des del 2007. Molt aviat vaig sentir a parlar de la mina Clara. La primera devia ser la Maria Tort de Sorribas, una dona gran extraordinària, autodidacta i progre. Després vaig connectar a través d’internet amb la família Corral. L’avi va morir en l’accident de la mina.” Són molts els testimonis orals recollits en un llibre que inclou dos feixos de fotografies. “Només soc periodista, no soc historiadora, i els historiadors acadèmics troben que és una frivolitat, això de la història oral, que és el que més sovint fem els periodistes. No saben el que es perden per no poder parlar directament amb els protagonistes de la seva època.”
“A mesura que anava acumulant testimonis, també em vaig adonar que l’accident no és un bolet aïllat, sinó que l’ambient general és la causa de tot: els capellans corruptes i feixistes, la família d’empresaris Olano, l’estraperlo, els maquis, el governador civil de Barcelona Antonio Correa Veglison, la Falange... Els anys quaranta, que és la dècada en què vaig néixer, m’han atrapat. I he après molt.”
A les mines de carbó –sovint assaltades per maquis el dia de cobrament– hi treballaven alguns especialistes, gent de la contrada, joves que després d’un any de treballar a la mina es deslliuraven del servei militar i molts emigrants –amb nom fals– que més que feina buscaven fugir de les represàlies feixistes, especialment cruentes a Almeria. “El que em va cridar més l’atenció de tot el que vaig anar descobrint va ser la qüestió dels noms falsos dels miners. Vaig arribar a pensar que això era una llegenda fins que vaig trobar, per pura casualitat, un document del secretari polític del Correa Veglison en què pregunta al seu amo què s’ha de fer amb «los productores clandestinos», els que van quedar vius després que la mina explotés.”
Després de tanta feina de recerca i d’obrir tantes clavegueres per remenar-hi dins, el regust no pot ser agradable. “El que m’ha fet més ràbia és el silenci. Entenc que els meus avis no volguessin parlar de la guerra i de la postguerra, però han passat molts anys i hauríem de voler fer net d’una vegada. Altrament, malament rai.”