Monica reviu Maria

Maria Callas (1923-1977) va ser la veu més gran del segle XX. Una diva estimada pel públic, però que va morir jove (als 53 anys) i trista, afectada pel pes de la solitud. Maria i Callas eren en realitat dues persones, l’una lluitava per reeixir lliure i recuperar la figura que l’altra, la imatge pública, li havia arrabassat. “S’han dit tantes mentides sobre mi...”, va confessar amb referència a les biografies i articles que es van publicar sobre ella i sempre es va lamentar de no poder completar una desitjada autobiografia.

El mateix director que va dirigir el documental Maria by Callas (2018), Tom Volf, va fer un primer pas per remeiar la voluntat de l’artista mostrant aquella dualitat que va perviure amb la cantant i oferir la veu més íntima de la dona rere la llegenda. Després va fer una exposició, un llibre i ara ha completat aquest retrat polièdric amb un espectacle escènic que relata la seva història a partir de les seves cartes personals, és a dir, fent servir les seves pròpies paraules. I qui millor que una actriu mediterrània, que també admet sentir-se estrangera allà on va i que coneix amb la seva pròpia experiència el que és conviure amb aquest enfrontament constant entre la imatge pública i la privada, com és l’actriu Monica Bellucci, per encarna-la i reviure Maria més enllà de Callas damunt l’escenari.

Es podrà comprovar aquesta nit en el Festival de Peralada amb Maria Callas, lettres et mémoires, en què Bellucci llegeix una vintena de cartes originals que la soprano va escriure entre els anys cinquanta i setanta, sota la direcció d’escena de Tom Volf i la música a càrrec de la GIO Symphonia, dirigida per Francesc Prat. En la presentació del que és sens dubte un dels caps de cartell d’aquesta 36a edició del festival empordanès, l’actriu italiana va acaparar l’atenció de molts mitjans, demostrant que no només és imatge sinó responent a cada pregunta i participant activament a parlar del personatge que encarna a escena.

L’actriu, que sempre s’ha prodigat al cinema, no va negar que li feia respecte encarnar Callas en aquest format teatral i, és clar, amb la presència de públic en directe: “Estava espantada per actuar en un escenari, però vaig decidir acceptar-ho després de llegir les primeres cartes, que eren les que havia enviat al magnat grec Aristotelis Onassis, amb qui tenia una relació sentimental, ja que em van tocar molt.” Després de les primeres actuacions, ja va descobrir la “sinceritat” i el component “artesanal” d’aquest procés interpretatiu, en què, diu, ha connectat molt amb ella, “per la seva dualitat entre la diva i la dona valenta però amb un cor fràgil”.

No és la primera vegada que Bellucci es posa en el paper d’una cantant d’òpera. Com ella mateixa va recordar, ja ho va fer en la sèrie televisiva Mozart in the jungle, en què precisament interpretava una cantant d’òpera. Tot i això, va reconèixer que no s’hauria esperat mai que Volf li oferís aquest paper.

Per la seva part, Volf no qualifica de química el que transmet Bellucci en l’obra, sinó més aviat “sinceritat”. Perquè, com va explicar, Bellucci no és tant una actriu interpretant sinó una dona, que sap connectar profundament amb l’ànima plasmada a les cartes i “aquesta genuïnitat” es reflecteix en l’espectacle”. Que l’actriu vesteixi un vestit que va pertànyer a Callas –és la primera vegada que algú més que la soprano portarà aquest vestit– afegeix glamur alhora que autenticitat a la proposta. “Quan me’l vaig emprovar, m’anava perfecte”, va dir.

Un altre component per a la simbiosi entre Monica i Maria.