Jazz a la vora del mar

El Jazz Fes­ti­val de l’Estar­tit ha tor­nat a la nor­ma­li­tat després de l’obli­gat recés a causa de la pandèmia, amb una pro­gra­mació eclèctica i mar­cada amb l’eti­queta de la qua­li­tat. L’Estar­tit és un lloc per veure-hi figu­res con­sa­gra­des del jazz, però també noves pro­pos­tes i artis­tes joves però amb una car­rera que ja es comença a con­so­li­dar, com ara Eva Fernández, Alba Careta Joan Mar Sauqué i Irene Reig.

Els encar­re­gats d’obrir la setena edició del fes­ti­val, dijous pas­sat, van ser el gui­tar­rista mallorquí Biel Balles­ter i el seu trio, acom­pa­nyats pel vio­li­nista francès Tho­mas Kretzsch­man amb el seu home­natge a Django Rein­hardt i el jazz manouch, punt de tro­bada de la tra­dició musi­cal gitana i el jazz dels anys trenta. Rein­hardt va donar una nova dimensió al jazz i el swing, influint nota­ble­ment en tota una gene­ració de jazz­men ame­ri­cans, amb temes com Nua­ges, tot un èxit a la França ocu­pada que Balles­ter i Kretzsc­hamn van reviure amb emoció a l’Estar­tit.

El gran mite del jazz africà, l’etíop Mulatu Astatke, va omplir de ritme la segona jor­nada del fes­ti­val. La fra­gi­li­tat dels seus 79 anys no cor­res­po­nen amb la força que ofe­reix a l’esce­nari rode­jat d’una banda pode­rosa. Astatke va inven­tar l’éthio-jazz els anys sei­xanta, com una fusió del jazz i les músiques tra­di­ci­o­nals d’Etiòpia. Una bar­reja d’estils, però també de tra­di­ci­ons, dels ambi­ents i temps afri­cans a la lla­ti­ni­tat més rítmica; dels ances­tres cul­tu­rals de la seva terra a la moder­ni­tat de la cul­tura occi­den­tal.

El plat fort del fes­ti­val estava reser­vat per a un dels grans noms de jazz, el gui­tar­rista Al Di Meola, que va ser un dels cap­da­van­ters del jazz fus­sion, amb fron­te­res amb tots els estils, dels rock al blues, pas­sant pel funk i el fla­menc. A l’Estar­tit Di Meola va exhi­bir talent i des­tresa amb la gui­tarra, de manera sòbria i amb un estil ela­bo­rat. L’esclat final el va posar una apoteòsica versió de Medi­ter­ra­nean Sun­dance, del mític disc Fri­day Night In San Fran­cisco, amb John McLaugh­lin i Paco de Lucía.

La veu enci­sa­dora i càlida de Stacy Kent va posar diu­menge el punt final amb un con­cert que, tot i que va omplir totes les loca­li­tats, va con­ver­tir en un espai íntim. Amb un som­riure i una sim­pa­tia enco­ma­na­dis­ses i ben acom­pa­nyat per una banda sòbria i eficaç, Kent va pale­sar que és una de les grans veus del jazz actual amb un recor­re­gut sonor per diver­sos estils, cul­tu­res i llengües, de les plat­ges bra­si­le­res a la poe­sia del poeta que­bequès Ray­mond Leves­que.