Cultura

La Cançó d'aquell 68

El nou llibre-CD 'La Nova Cançó' parla d’aquest moment

Mentre les consciències de les noves generacions bullien a Europa amb el Maig del 68 i la Primavera de Praga, als Estats Units amb l’assassinat de Martin Luther King, Robert Kennedy i les crítiques a la Guerra del Vietnam, i a Mèxic amb el black power pujant al podi dels Jocs Olímpics, a l’Estat espanyol també bullia l’olla però d’una altra manera: ETA feia els primers atemptats amb víctimes mortals (Melitón Manzanas), es perdien les últimes colònies (Guinea Equatorial, Fernando Poo i Río Muni), Massiel guanyava el Festival d’Eurovisió amb La, la, la substituint Serrat, que s’havia negat a cantar-la en castellà, i naixia Felip de Borbó.

La Nova Cançó es feia ressò de tots aquests moviments socials i polítics que succeïen l’any 1968, i alhora que els Setze Jutges començaven a dissoldre’s per fer les seves carreres en solitari, Raimon feia un concert memorable a la Universitat de Madrid i Lluís Llach editava L’estaca, apareixien nous noms hereus d’El Grup de Folk que després d’un concert multitudinari al Parc de la Ciutadella també acabaria dissolent-se. El llibre-CD que presenta aquest cap de setmana l’AVUI, dirigit per Xevi Planas, es fa ressò de tots aquests fets històrics, així com també en són un reflex les lletres i les músiques de les cançons que l’acompanyen.

Raimon
18 de maig a la ‘Villa’
“Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. Amb aquests versos recordava Raimon el recital que va fer a Madrid el 18 de maig. Era a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques i l’acte va acabar amb enfrontaments entre la policia i els estudiants. Amb tot, Raimon rememora l’ambient de llibertat que s’hi va viure.

Pi de la Serra
El burgès
La Nova Cançó va néixer al si de la burgesia catalana. Amb tot, com que la ironia i l’autocrítica eren pal de paller de les lletres, en herència de la cançó francesa, Francesc Pi de la Serra no es va estar de cantar “És l’ofici del burgès: menjar, jeure i no fer res”, segons resa la lletra escrita per Pere Quart. Amb el temps, aquesta cançó ha quedat com una de les més representatives del primer Pi de la Serra.

Enric Barbat
Els qui vénen
Aquesta cançó, una de les més conegudes d’aquest Enric Barbat de primera època, esdevé ara d’actualitat rabiosa. Basada en un poema de Joan Margarit, Barbat s’endinsa en el tema de l’emigració i els motius que tenen els pobles de millorar la seva qualitat de vida.

Els 3 Tambors
Romanço del fill de vídua
Un altre exemple de crítica a la burgesia, aquest molt més sarcàstic i també escrit per Pere Quart, amb referències pròpies de l’època –des de Raimon al 600– i altres que encara cuegen pels diaris, com diu la tornada: “Sóc catalanista i a casa amb la mamà / quan no hi ha visita parlo sempre en català...”, tot al ritme trepidant de la base rítmica de Tomsbtone Blues de Bob Dylan.

Maria del Mar Bonet
Es fa llarg esperar
Maria del Mar Bonet va recuperar aquesta cançó escrita per Pau Riba que no es va publicar fins al 1975 i que dista molt de l’estil càustic i surrealista habitual del compositor per endinsar-se en un ambient de nostàlgica depressió poètica. Bonet en va fer una segona versió arranjada per Manel Camp que mostra tot el seu exponencial vocal i interpretatiu.

Rafael Subirachs
Si jo fos pescador
La veu profunda i clara de Rafael Subirachs recupera aquest poema de Joan Salvat-Papasseit i el dota d’una musicalitat exquisida i senzilla. Subirachs fa amb Papasseit el mateix que després farà amb moltes cançons tradicionals catalanes, tractar la paraula i la música com dos elements que es complementen elevant-los a la categoria del lied clàssic.

Lluís Llach
A cara o creu
Tema d’un dels tàndems més productius de cançó catalana, el lletrista Josep Maria Andreu i el músic Lleó Borrell, A cara o creu és potser una de les cançons menys cantades per Lluís Llach, ja que va néixer per concursar al Festival de Cançó de Barcelona, on va guanyar el segon premi junt amb Dolors Laffitte. Malgrat que no és gaire representativa de l’estil del cantant de Verges, va acompanyar un dels seus primers grans èxits, Cal que neixin flors a cada instant.

Jaume Arnella
Les rondes del vi
Trobador i investigador de cançons populars i de la terra, Jaume Arnella segueix cantant i encomanant romanços a les noves generacions. Les rondes del vi és probablement la seva cançó més emblemàtica, tant, que s’ha convertit en una cançó popular, en un procés d’inversió entre el cantant i el poble al qual representa.

Xesco Boix
No serem moguts
La majoria de gent associa Xesco Boix amb la cançó infantil. No serem moguts mostra una altra cara d’aquest cantant tan estimat, el d’impulsor de la música folk a Catalunya, tant des d’El Grup de Folk com després amb Els Sapastres. Probablement, Boix encara no ha estat prou reconegut en aquest segon vessant més proper a la terra.

Pau Riba
Noia de porcellana
Va ser el primer cantant a trencar amb tot, amb l’estil chansonnier dels Jutges, amb l’estètica dels 60 i fins i tot amb el que venia de fora. Autèntic renovador de la cançó catalana, va ser capaç de fer les cançons més surrealistes al costat d’aquesta Noia de porcellana que ha transcendit en el temps.

Dolors Laffitte
Els vells
Dolors Laffitte segueix fidel als inicis de la cançó i interpreta un dels temes més emotius, tendres i durs de Jacques Brel, Les vieux, amb traducció i adaptació de Josep Maria Espinàs, on retrata una parella al final de la seva vida: “Del llit a la finestra, del llit a la butaca i ja del llit al llit”.

Toti Soler
Petita festa
Qualitat musical indiscutible la del guitarrista Toti Soler, que aconsegueix extraure tota la sensibilitat d’aquest poema que Marià Manent va reescriure a partir de l’original del xinès Li Po en un cant a la solitud.

Ovidi Montllor
L’escola de Ribera
Trobador d’una època i un país, Ovidi Montllor descriu en aquesta cançó l’escola que va viure, amb el braç alçat, la regla a la mà i la Pàtria com a consigna. Retrat d’una generació, L’escola de Ribera mostra els clàssics canvis de ritme marca Ovidi Montllor que es mouen entre la transcendència i el divertiment.

Glòria
El rei Joan I de Catalunya
La Nova Cançó va servir, entre altres coses, per explicar als catalans la història del seu país, tants anys silenciada. En aquest tema, Glòria, una veu clara i bonica que va tenir molt bona acceptació entre el públic, es posa al servei de la lletra de Jaume Picas i la música del director i compositor Antoni Ros Marbà.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.