Tota mena de ferides

Com a feminista feta als últims anys 70, la directora Catherine Corsini té present que “allò personal és polític”, una afirmació que pot invertir-se, “allò polític és personal” o, en tot cas, afecta els nostres cossos. És així que, per abordar la tensió política-econòmica que va esclatar amb les protestes dels gilets jaunes el 2018, posa en relació diversos personatges a la sala d’urgències d’un hospital de París on es fa evident (abans de la pandèmia) la crisi de la sanitat pública, per la manca de recursos, malgrat els esforços dels que hi treballen, de manera que es fa atenció especial a una infermera amatent (Aïssatou Diallo Sagna) que ens recorda la importància de la cura. El protagonisme, tanmateix, recau en una dibuixant de còmics (Valeria Bruni Tedeschi, espectacular amb un histrionisme fins a l’autoparòdia brillant) que arriba a l’hospital amb un braç trencat després de caure perseguint la seva estimada; aquesta (Marina Foïs, extraordinària, com sempre) se’n vol separar: una fractura sentimental que provoca una fractura corporal. També té un paper rellevant un camioner (Pio Marmaï) ferit en una cama en ser colpejat per la policia durant una manifestació. Les ferides sentimentals i les ferides socials (a causa de la gran fractura originada en la diferència de classes) que fereixen els cossos. Allò personal i allò polític, doncs, es barregen en aquesta pel·lícula que afronta l’estat dramàtic de les coses a través d’una comèdia irada, cridanera i caòtica. A vegades pot semblar que pot caure en la frivolitat, però es manté ferma amb una mirada crítica i alhora una sensibilitat respecte als ferits i els sanadors .