Imatges salvatges

“Cal estar disposat a treballar dins la més total indiferència i obscuritat”, deia un Joan Miró que per alliberar el seu impuls creatiu en tenia prou amb dibuixar, amb la canya a la mà, sobre la sorra de la platja “el raig d’un pixat sobre la terra seca, el cant dels ocells i dels insectes, el soroll del vent i d’una roda de carro”, per tot seguit esperar que l’aigua ho esborrés tot. L’artista Èlia Llach (Barcelona, 1976) combrega amb aquest mateix sentit humil, fràgil i efímer de l’acte de crear. La Virreina Centre de la Imatge l’ha convidat a intervenir en una de les seves sales més particulars, la Miserachs, una estança petita que és com un vers discordant dins de la majestuositat arquitectònica del palau colonial de la Rambla. Un cul-de-sac que no du enlloc.

Però el cas és que Escrit en l’aigua, el nom de la instal·lació, comissariada per Frederic Montornés, que es pot veure fins al 2 d’octubre, aconsegueix trencar les lògiques espacials i temporals, tot trinxant-ne els límits. Llach es va recloure un any al seu taller per crear disciplinadament centenars de dibuixos de traços indisciplinadament primitius i espontanis, sense cap més pretensió que imbuir-se d’un procés sense fi que no culminaria en cap obra definitiva. “No he mentit mai en dir que no sé ben bé què faig i que les meves eines són el meu cos, la meva mà i aquella ressonància que em porta a voler pensar que en aquests dibuixos hi ha alguna cosa, més enllà d’un gest”, sosté.

Tots aquests papers d’essència volgudament tan vulnerable es distribueixen a La Virreina en dues cambres. En la primera, 707 dibuixos de mides petites formen un mosaic que no força la direcció de la mirada: ni els pots veure tots ni en pots veure cap. La segona habitació, inaccessible al pas i visible des d’una minúscula finestra, està folrada amb una desena de grans llençols dibuixats que es reflecteixen en una llacuna negra. Els ulls tampoc aconsegueixen fixar-se en cap punt concret que els manifesti res cert i concret.

El cas Kaspar Hauser

Són “imatges que no es deixen atrapar”, i en conseqüència no soscaven la nostra capacitat de sorpresa, sosté Llach, fascinada per la història de Kaspar Hauser, el nen salvatge que fins als 16 anys va estar tancat en una cel·la fosca, sense interactuar amb ningú, i que quan va irrompre a la societat va ser primer educat i després assassinat, però enlloc va trobar més bellesa i felicitat que en un cel estrellat que ell confonia amb espelmes que algú encenia i apagava. Les imatges que ens proposa Llach es resisteixen a ser domesticades i són deutores del que deia Virginia Woolf: “En tots nosaltres hi ha una selva verge, un camp nevat on fins i tot les petjades dels ocells són desconegudes i on ens endinsem tot sols.”