Cultura

L’epopeia de la gent sense veu

Jordi Julià rellegeix la poesia de Mercè Rodoreda inspirada en l’‘Odissea’ a la llum del daltabaix de la guerra i l’exili

La poesia de Mercè Rodoreda era un misteri per a iniciats fins que l’any 2002 Abraham Mohino la va reunir al volum Agonia de llum (Angle). Va ser una revelació, no només per la qualitat i seriositat de la seva obra poètica, sinó perquè desmentia la mudesa tenaç d’una dona que, a l’exili, havia sofert fins i tot una paràlisi al braç que li impedia escriure res, només cosir, pintar i esbossar els contes que li obririen el pas cap a la gran obra narrativa de postguerra. Al cap de vint anys, Godall ha recuperat aquella Agonia de llum ja exhaurida, que coincideix amb un nou estudi de Jordi Julià (Sant Celoni, 1972) sobre la poesia de l’autora, L’odissea de Mercè Rodoreda (Eumo), guanyador del segon premi d’assaig Ricard Torrents Bertrana, convocat per la Universitat de Vic i la mateixa editorial.

Poeta, assagista i doctor en teoria de la literatura i literatura comparada per la UAB, Jordi Julià ja ha dedicat altres treballs a la poesia de Rodoreda, com L’abrupta llengua, un assaig publicat també per Eumo que resseguia els seus anys a l’exili. Aquí, l’investigador se centra en les versions líriques que Rodoreda va escriure, entre finals de 1948 i principis dels cinquanta, prenent com a motiu l’Odissea d’Homer i, en particular els que va reunir sota el títol Món d’Ulisses, que Julià no dubta a considerar “un dels millors llibres de poesia catalana escrits durant l’exili”.

La mirada de Rodoreda a l’epopeia homèrica no és lluminosa, sinó adolorida, constata Julià, a qui sobta “no trobar-hi cap personatge feliç”. Però és que tampoc hi ha una recreació del món antic com una espècie d’Arcàdia mítica, poblada d’herois i peripècies alliçonadores sobre el valor, la justícia o el destí. Escrit a l’habitació de minyona que compartia amb Armand Obiols a París, Món d’Ulisses és un llibre sobre el sofriment, expressat tant pels vius com pels morts, i una “crítica contra la crueltat humana”, sosté el filòleg, que fa parar atenció al fet que l’únic personatge que “no expressa el seu dolor és Ulisses”, precisament, encara que sigui el símbol d’aquell que, com els exiliats, “no pot tornar a casa”. El títol del recull és prou explícit: a qui dona veu Rodoreda, que va arribar a plantejar-se de versionar tots els episodis de l’Odissea, és al “món” que l’envolta, no pas a l’heroi, sinó a les persones que s’hi relacionen, que li serveixen per pensar en la seva pròpia experiència d’exiliada i de dona temorosa de ser abandonada per l’amant en una Europa que acaba de sortir d’una guerra que obliga a repensar la idea mateixa de la condició humana.

Quan “s’entesta a escriure poesia bojament”, en paraules de Julià, al final de la Segona Guerra Mundial, molts altres autors estan retornant al cicle homèric, des d’Albert Camus a Jean Giraudoux, Agustí Bartra o José María Quiroga Pla, per refer un món desolat i brutal, però Rodoreda s’hi acosta amb la voluntat de donar veu a uns personatges que mai no havien tingut ocasió d’explicar la seva versió de l’epopeia, quan ja només en queden les cendres: dones traïdes i abandonades, monstres que pateixen com Polifem, mariners que sucumbeixen per seguir el seu rei, dones feineres exhaustes de tant d’esforç, gent que “fa una vida sorda”, com les serventes que acaben penjades per haver-se relacionat amb els pretendents de Penèlope. És un rescat de les vides en minúscula, per dir-ho a la manera d’Alfred Polgar, a través de les quals evoca “un univers mític trossejat, complex i contradictori”, que és “molt més ambigu pel que fa als conceptes de moralitat i justícia” del que presentava la faula original.

En la seva aventura lírica, Rodoreda rebrà la influència indubtable del seu company, Armand Obiols, entretingut simultàniament en la redacció d’una Cosmogonia sempre inacabada, i de Josep Carner, un dels grans mestres de l’exili, juntament amb Carles Riba, que molt oportunament aquells mateixos anys treballava en la revisió de la seva traducció de l’Odissea al català, que sortirà el 1948, enmig de la gestació de Món d’Ulisses. “Quan Rodoreda es reconcilia amb la narrativa i pot deixar de banda els problemes personals que l’havien fet abandonar l’escriptura, s’aboca a la poesia i en surt transformada en la gran narradora que coneixem”, diu Julià. En efecte, des que va travessar la frontera el 1939, Rodoreda a penes havia pogut escriure, fora dels contes, que li exigien un esforç menys continuat i més compatible amb la paràlisi del braç i l’obligada dedicació a la costura per sobreviure. La poesia, però, també s’imposa perquè el 1946 arriba Montserrat Trabal, la dona d’Obiols, i Rodoreda ha de retirar-se humiliada, com “l’altra” que fa nosa, tement la reconciliació de la parella i el repudi de l’amant. No és estrany que alguns dels millor poemes de la sèrie homèrica siguin els dedicats a Nausica (“El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica”) o Calipso (“Jo soc allò que es deixa, allò que fuig i passa”), totes dues abandonades per Ulisses. Però les raons sentimentals soles no explicarien l’ambició de la seva poesia, “un prodigi d’erudició, destresa formal, capacitat d’observació, sensibilitat moral i precisió lingüística”, segons Julià.

Aquí hi ha la Rodoreda més amagada, la de l’exili, i també la més intel·lectual, freqüentadora dels clàssics, agombolada per mestres que l’aconsellen, l’encoratgen i fins s’enorgulleixen d’haver-la acompanyada, com Carner, que escriurà aquell elogi majestuós del dia que va animar-la a escriure poesia: “Estic més content d’aquella intuïció que de cap dels meus poemes.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.