En rotllana

Si alguna conclusió s’extreu de viure el Nit Ésdansa (dimecres amb els de Le Pount, de la República de Djibouti) és que ballar en família és molt saludable. I més si es fa en rotllana. El festival Ésdansa, a les Preses, acumula 40 anys amb aquesta celebració. Les generacions s’encadenen i el moviment no s’atura. Enguany, amb els tallers plens des de dilluns, s’allarga fins diumenge, moment en què es concentren les actuacions amb els escenaris més multitudinaris.

La dansa, com la majoria de les arts, hibrida i s’empelta. Aquesta és la fórmula per sobreviure, espolsant-se l’ombra d’antigor i connectant-se a la vibrant actualitat. La dansa és popular perquè atrapa la gent. No s’ha de circumscriure a modes i manaments; però sí que té lògica que s’expressi a partir de les tradicions comunes dels balladors anteriors i que convidi a crear nous ponts tant generacionals com geogràfics, i dels amateurs als professionals. Sobre aquesta pedra angular pivota l’Ésdansa. I s’ha comprovat que és una fórmula que convoca i reforça la feble baula de la dansa tradicional (en el sector professional) a Catalunya. La reedició del premi Delfí Colomé aquest any ajudarà al fet que els professionals de la dansa s’hi interessin i, alhora, a professionalitzar els balladors.

A més de ballar, l’Ésdansa aprofita l’entorn per difondre investigacions relatives a la cultura popular. Dilluns, per exemple, es va presentar el llibre Miscel·lània d’homenatge a Manuel Cubeles (1920-2017), com a colofó al centenari del naixement, impulsat pel Departament de Cultura. Descobreix el seu vessant com a renovador de la dansa contemporània amb l’Esbart Verdaguer als anys cinquanta però també com a difusor de la cultura catalana sobretot en els anys del franquisme, gràcies a l’escletxa del monestir de Montserrat. Dimecres es van donar visions sobre un altre centenari: el del Cançoner Popular. El 1922 es va emprendre un insòlit i ambiciós recull de tradició oral: es van fer 66 expedicions arreu dels Països Catalans (principalment, al Principat i a les Illes), que van suposar la troballa d’unes 29.000 melodies a càrrec dels col·lectors (els equips impulsats des dels despatxos de Barcelona formats per un músic i un escrivent). Es van documentar unes 4.000 fotos (moltes pendents de completar la documentació avui) i un centenar de gravacions amb cilindres (de les quals se’n poden rescatar un 10% per la mala conservació). A l’exposició, que s’estrenarà a Fira Mediterrània i després voltarà arreu, es podrà veure una gravació rodada el 1924. L’estudiós Jaume Ayats celebra la voluntat documentalista d’ara fa un segle, que es va veure truncada el 1936 per la guerra, però que s’ha anat completant amb projectes privats, de gent entusiasta, dècades després.

Dimecres, Laia Santanach va presentar una versió tècnica simplificada que demostrava que es pot ballar l’espectacle Tradere, estrenat al Mercat de les Flors al març, en espais humils com el Centre Cultural de les Preses, i que admetia l’interès tardà per la cultura tradicional, columna vertebral d’una trilogia iniciada amb Aèr (premi Delfí Colomé 2018). A Tradere, juga amb els elements folklòrics espectaculars però, més que escriure un nou relat que els enfili, es dedica a ballar en comunitat i fins a l’extenuació com a convicció que la dansa en rotllana (amb les seves múltiples versions) és la més viscuda de les que es fan i es desfan.