Cinema

Crim desorganitzat

El nord-americà Justin Lerner fa a ‘Cadejo blanco’ un retrat fidel de les ‘clicas’, petites bandes criminals de Puerto Barrios, a Guatemala

“No val la pena fer res que sigui fàcil de fer”, diu el cine­asta nord-ame­ricà Jus­tin Ler­ner (State College, Pennsyl­va­nia, 1980). Amb aquesta filo­so­fia, va empren­dre fa sis anys una aven­tura dife­rent. “Visc una part de l’any a Gua­te­mala i una part als Estats Units –explica en una entre­vista a El Punt Avui–. La meva pri­mera intenció és ofe­rir històries que no exis­tei­xen en el món del cinema. Si em quedés als Estats Units i només fes el que fan els meus col·legues, no em sem­bla­ria que tingués importància el que faig.”De fet, els seus pri­mers tre­balls, els films inde­pen­dents Girl­fri­end (2010) i The auto­ma­tic hate (2015), els va diri­gir als EUA, però trac­ta­ven “temes difícils”, l’incest i una història d’amor entre un noi amb síndrome de Down i una mare sol­tera. “Sem­pre estic bus­cant històries noves, o imat­ges noves, com va dir Bres­son”, diu. Mos­tra un gran res­pecte pels seus col·legues nord-ame­ri­cans: “Sí que es fan pel·lícules molt bones, però jo sem­pre intento can­viar la meva pers­pec­tiva i esco­llir pro­jec­tes amb molts des­a­fi­a­ments. Les pel·lícules i les històries que que­den a la nos­tra memòria són rep­tes que, quan els fas, no saps si ho acon­se­guiràs. Sem­pre estic apre­nent coses, com si fos un estu­di­ant de cinema.”

El cas és que va seguir el camí invers a l’emi­gració de cine­as­tes de tot el món cap als EUA i, des del 2016, passa tem­po­ra­des cada any a Gua­te­mala donant clas­ses de cinema. I ha estat el pri­mer cine­asta a rodar un llarg­me­tratge a la ciu­tat de Puerto Bar­rios (a la costa cari­be­nya), si no donem per bona una cinta de Tar­zan que s’hi va fil­mar el 1933. Allà va estar tres anys inves­ti­gant abans d’escriure i diri­gir la pel·lícula Cadejo blanco , que avui arriba als cine­mes. Demà la pre­sen­tarà per­so­nal­ment a les 20.30 h en una sessió als cine­mes Verdi de Bar­ce­lona. Va que­dar sorprès per les colles ano­me­na­des cli­cas. “Són ban­des desor­ga­nit­za­des de barri –explica–. Aquest con­cepte només exis­teix en aquesta part de Gua­te­mala, a la ciu­tat de Puerto Bar­rios. S’assem­bla molt a una pan­di­lla, però amb menys regles i orga­nit­zació. Són un grup d’amics que tenen un patrón [cap], que sovint no és allà, sol ser a la presó, o viu en un altre lloc. Tenen joves que són com els seus sol­dats i tre­ba­llen per a ells, però de tant en tant, no sem­pre. Els mem­bres de les cli­cas tenen una doble vida. Fan mis­si­ons, com ara extor­si­ons a nego­cis, a canvi de pro­tecció. Fun­ci­o­nen com la màfia, però a petita escala, cada barri té la seva pròpia clica. És una forma de tenir una família i pro­tecció.”

Cadejo Blanco relata la història d’una noia (l’actriu Karen Martínez) que viatja des de Ciu­dad de Gua­te­mala a Puerto Bar­rios i s’infil­tra en una clica per inten­tar tro­bar la seva ger­mana, que ha des­a­pa­re­gut. Karen i Bran­don López, pre­mi­ats el 2013 a Canes per La jaula de oro, són els únics actors pro­fes­si­o­nals del film, pro­ta­go­nit­zat per autèntics mem­bres de cli­cas. “Soc 100% fidel a la rea­li­tat; la gent que vaig entre­vis­tar em va aju­dar a cor­re­gir el guió, i vaig dei­xar can­viar els diàlegs als pro­ta­go­nis­tes, molts dels quals no són actors pro­fes­si­o­nals, for­men part de cli­cas. Quan vaig arri­bar allà, vaig conèixer nois i noies i tar­dava set­ma­nes a assa­ben­tar-me que for­ma­ven part de cli­cas. Això m’ha permès expli­car una història amb més rea­lisme, sense este­re­o­tips. Nor­mal­ment, en aquest gènere cine­ma­togràfic, es retra­ten ban­des amb un per­fil molt antipàtic.” La pel·lícula es narra des de la pers­pec­tiva de la pro­ta­go­nista, Sarita, una dona molt forta, que també surt dels arque­tips: “A Puerto Bar­rios, les noies poden for­mar part de les cli­cas i ser alguna cosa més que una pros­ti­tuta o ven­dre dro­gues. Poden arri­bar a pujar fins a nivells molt alts i tenir un paper impor­tant. No ho he vist gaire, un per­so­natge així en cinema, excepte a la pel·lícula mexi­cana Miss Bala.” Jus­tin Ler­ner subrat­lla el rea­lisme de la història: “No surto del camí de la veri­tat, tot és ficció, però basat en coses reals que poden pas­sar, històries de joves que no són mal­vats, però han de fer coses que estan mala­ment per sobre­viure.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.