Arts escèniques

Crònica

festival tnt

Campanades a mocs

Júlia Barbany, de Las Huecas, respira un personatge (potser l’últim de la saga) que espera Godot (o qui sap què) i que prova de distreure’s fent de caganer

El personatge ha mort. Visca el teatre postdramàtic! El festival TNT convocava aquest any a través de la campana de les arts vives. La festa (amb notable dosi d’humor i de situacions de codi trastocat per desorientar l’espectador i trobar noves capes a les arts escèniques) en realitat avança una certa mort del personatge. El que compta és l’autoria, l’acció performàtica. I l’escatologia funciona com un accelerador de partícules. Als anys setanta, la creació col·lectiva arraconava l’autoria teatral clàssica. Ara el cartell del TNT retorna a una certa autoria, a llenguatges personals que maten els rols i reivindiquen la veu de la mateixa creació. Aquestes campanades a mort (a mocs, per seguir el joc desconcertant del festival) tenen un to discordant, com si el ritme s’accelerés inesperadament i repiquessin a batejos de nous formats atrevint-se, si cal, a rescatar un llenguatge un punt beckettià, absurd, de llenguatge portat a l’extrem perquè esclati com una supernova de fa milers de milions d’anys: amb l’hidrogen es genera l’heli per rebentar l’escena amb un esclafit de riallades.

L’espectador perd el Nord al TNT. Per exemple, esdevé protagonista (en tallers per a canalla com Jugar el espacio o en la disbauxa propiciada per Animal Religion a Llum, so i cos). A Interior Noche fan d’il·luminadors. Els de Serrucho ideen tota una vetllada hippy en tenda de campanya dels Encants. Sona Dust in the wind i la il·luminació depèn dels frontals dels espectadors. Els NyamNyam estenen els retalls de lones i maquinària dels magatzems del teatre Principal. Volen fer veure que, entre rampoines, el temps és relatiu; tot pot acabar esdevenint un impersonal pàrquing en el futur. Si Norberto Llopis estira el llenguatge per mirar de trencar-li la seva sintaxi lògica (La doble sesión), en uns passis que evoquen l’anella Moebius científica, Júlia Barbany, de Las Huecas, respira un personatge (potser l’últim de la saga) que espera Godot (o qui sap què)i que prova de distreure’s fent de caganer del pessebre. I dibuixant-ne formes amorosides. La diversión obligatoria és un retrat estúpid de la dictadura del riure primari. Per això acaba fracassant amb uns acudits que, com més mal explicats més gràcia fan a la concurrència. El TNT ha assassinat els actors mentre la indústria ha escanyat la producció. Monte Isla, Pollo Campero o Cris Blanco ha estalviat en nòmines d’intèrprets. Que tornin els esternuts. Que es fonguin els mòbils. El TNT fa la campanada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia