Arts escèniques

Crònica

festival tnt

Campanades a mocs

Júlia Barbany, de Las Huecas, respira un personatge (potser l’últim de la saga) que espera Godot (o qui sap què) i que prova de distreure’s fent de caganer

El per­so­natge ha mort. Visca el tea­tre post­dramàtic! El fes­ti­val TNT con­vo­cava aquest any a través de la cam­pana de les arts vives. La festa (amb nota­ble dosi d’humor i de situ­a­ci­ons de codi tras­to­cat per deso­ri­en­tar l’espec­ta­dor i tro­bar noves capes a les arts escèniques) en rea­li­tat avança una certa mort del per­so­natge. El que compta és l’auto­ria, l’acció per­formàtica. I l’esca­to­lo­gia fun­ci­ona com un acce­le­ra­dor de partícules. Als anys setanta, la cre­ació col·lec­tiva arra­co­nava l’auto­ria tea­tral clàssica. Ara el car­tell del TNT retorna a una certa auto­ria, a llen­guat­ges per­so­nals que maten els rols i rei­vin­di­quen la veu de la mateixa cre­ació. Aques­tes cam­pa­na­des a mort (a mocs, per seguir el joc des­con­cer­tant del fes­ti­val) tenen un to dis­cor­dant, com si el ritme s’acce­lerés ines­pe­ra­da­ment i repi­ques­sin a bate­jos de nous for­mats atre­vint-se, si cal, a res­ca­tar un llen­guatge un punt beckettià, absurd, de llen­guatge por­tat a l’extrem perquè esclati com una super­nova de fa milers de mili­ons d’anys: amb l’hidro­gen es genera l’heli per reben­tar l’escena amb un escla­fit de ria­lla­des.

L’espec­ta­dor perd el Nord al TNT. Per exem­ple, esdevé pro­ta­go­nista (en tallers per a cana­lla com Jugar el espa­cio o en la dis­bauxa pro­pi­ci­ada per Ani­mal Reli­gion a Llum, so i cos). A Inte­rior Noche fan d’il·lumi­na­dors. Els de Ser­rucho ideen tota una vet­llada hippy en tenda de cam­pa­nya dels Encants. Sona Dust in the wind i la il·lumi­nació depèn dels fron­tals dels espec­ta­dors. Els Nyam­Nyam este­nen els retalls de lones i maquinària dels magat­zems del tea­tre Prin­ci­pal. Volen fer veure que, entre ram­poi­nes, el temps és rela­tiu; tot pot aca­bar esde­ve­nint un imper­so­nal pàrquing en el futur. Si Nor­berto Llo­pis estira el llen­guatge per mirar de tren­car-li la seva sin­taxi lògica (La doble sesión), en uns pas­sis que evo­quen l’ane­lla Moe­bius científica, Júlia Bar­bany, de Las Hue­cas, res­pira un per­so­natge (pot­ser l’últim de la saga) que espera Godot (o qui sap què)i que prova de dis­treure’s fent de caga­ner del pes­se­bre. I dibui­xant-ne for­mes amo­ro­si­des. La diversión obli­ga­to­ria és un retrat estúpid de la dic­ta­dura del riure pri­mari. Per això acaba fra­cas­sant amb uns acu­dits que, com més mal expli­cats més gràcia fan a la con­currència. El TNT ha assas­si­nat els actors men­tre la indústria ha esca­nyat la pro­ducció. Monte Isla, Pollo Cam­pero o Cris Blanco ha estal­viat en nòmines d’intèrprets. Que tor­nin els ester­nuts. Que es fon­guin els mòbils. El TNT fa la cam­pa­nada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia