Josep M. Oliveras dona el seu fons fotogràfic a Girona

Els últims trenta anys, el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de l’Arxiu de Girona ha rebut fons personals de gran rellevància i, sense desmerèixer el valor de cap d’ells, “per modest que fos”, el director del servei, Joan Boadas, assegura que la donació que va formalitzar ahir el fotògraf Josep M. Oliveras (Salt, 1956) és de les més “excepcionals”. Amb la cessió d’aquest fons professional, ingressen de cop a l’Arxiu de la ciutat prop de 300.000 imatges datades des del 1979 i un llapis de memòria de 5 terabytes amb fotografies digitals, vídeos i projectes editorials diversos, a banda 200 caixes de filmacions en DVD i més de 100 hores de gravació en cintes de vídeo màster. La part més nombrosa correspon als documents fotogràfics, desglossats en 140.000 negatius en blanc i negre, 70.000 en color, 80.000 diapositives i 1.500 còpies en paper i fulls de contactes. Però més encara que les seves dimensions, el fons té el valor de posar a disposició pública l’obra del “fotògraf més important de Girona des dels anys vuitanta i noranta del segle XX”, segons va afirmar amb convicció Boadas, que va defensar “la dimensió europea de la seva obra”. Oliveras, però, és un fotògraf discret a qui agrada poc parlar de si mateix, i ahir, que havia de ser el seu dia, va voler recordar el també fotògraf Jordi S. Carrera, que va obrir-li les portes del seu estudi quan acabava de tornar de París, on havia treballat amb l’editorial Casterman, just ara que lluita contra una malaltia “per continuar llegant-nos la seva manera de fotografiar i mirar el món”, va dir Oliveras, que va desitjar a l’amic que “el seu esperit combatiu i solidari, la seva bonhomia, l’ajudin a tirar endavant”.

La generositat d’aquesta donació, que van subratllar tant Boadas com l’alcaldessa, Marta Madrenas, pren més relleu davant una trajectòria singular i encara massa desconeguda que ha girat al voltant de la memòria i els seus vestigis, sigui en forma de prospecció d’arxius o de la poetització d’atmosferes. Boadas va comprimir-la en un lema (“l’Oli no sap fer les coses malament”) i en un decàleg de l’ofici que comprèn des del rigor, la qualitat, la creativitat i la recerca, fins a l’adaptació i la voluntat d’aprenentatge permanent, que s’expressa sobretot en el pas de la fotografia analògica a la digital “sense sacrificar-hi entremig la creació”.

Fundador del Taller Fotogràfic Desalt i del diari El Punt, on va exercir de reporter gràfic fins que va adonar-se que la immediatesa no s’avenia amb el seu caràcter, amb 23 anys va fer el seu primer viatge a Mèxic, on documentaria els últims anys de Trotsky i s’aficionaria a descobrir arxius oblidats als encants, com la col·lecció de retrats d’indis apatxes que va presentar en una exposició al Carrefour des Littératures Européennes d’Estrasburg embolcallada de la ficció que el suposat autor era el fotògraf xinès Li Ping Mei, o la troballa, desconeguda dels mateixos nord-americans, de la sèrie que Alfred Thelam va dedicar els miners pioners d’Arizona. A Girona, Oliveras ha contribuït a dignificar el llegat de fotògrafs com Ricard Mur o Valentí Fargnoli i a revalorar el passat industrial en projectes com ara Arquitectures de l’aigua o El quadern de fil. “Sense memòria no podríem ni tan sols imaginar les coses més senzilles i hauríem d’inventar constantment les raons per existir”, va raonar ahir.