El cos, munició de l’art

Vestida amb una bata blava, a estones escombrant, d’altres maquillant-se, l’artista colombiana María Teresa Hincapié (1954-2008) es va exposar com a obra d’art durant tres dies de finals dels anys vuitanta a l’aparador d’una cèntrica botiga de Bogotà. L’acció, de títol Vitrina, va desconcertar els vianants i, tot i seu caràcter efímer, va deixar una petjada que roman: aquells gestos rutinaris arrapats al ser estereotipat de les dones, escenificats públicament, fora del seu àmbit íntim natural, van obrir camins verges a les pràctiques artístiques transformadores de l’Amèrica Llatina que avui continuen transitant les noves generacions de creadors.

Potser Hincapié no ha tingut la visibilitat ni el reconeixement internacional d’altres artistes del seu temps, del seu context i del seu mateix nervi radical feminista i ecologista, com una Ana Mendieta, també morta prematurament. I també potser per això l’exposició que li ha organitzat el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) té aquell punt d’excitació que proporciona el tipus d’art que no ha estat excessivament mastegat per les visions expertes. Se la pot visitar, o descobrir, amb el caminar pausat i pacient que ella mateixa reivindicava com una forma de coneixement d’allò indòmit. Hincapié creia que els peus absorbien i canalitzaven per tot el cos els sabers del terreny que trepitjaven.

Si aquest fos un principi d’infinit, el nom de l’exposició que es pot visitar fins al 26 de febrer, expandeix aquesta experiència tel·lúrica en un recorregut bellament comissariat per Claudia Segura, conservadora del Macba, i Emiliano Valdés, conservador del Museu d’Art Modern de Medellín, també propulsor del projecte.

Segura deia ahir, en la presentació a la premsa de la mostra, que el moment més lluminós, quan pensava com es podria traslladar al museu l’univers creatiu de la performer, el va viure quan va peregrinar a La Fruta, un terreny de la Sierra Nevada de Santa Marta (“on només es pot accedir caminant”) que Hincapié va comprar als anys noranta per desenvolupar-hi la seva Aldea-Escuela, un espai de residències per a artistes en què els afectes eren la principal primera matèria i les maneres de viure i conviure compenetrades amb la natura, una utopia possible. La seva malaltia la va acabar allunyant d’aquell lloc amarat d’espiritualitat indígena, amb la qual ella s’entroncava, i avui és el seu fill qui té cura del llegat.

Un llegat fràgil, a voltes intangible, que era tot un repte fer habitar en un museu sense caure en la fredor dels materials d’arxiu, els únics testimonis del seu art corporal. En el seu, de fons documental, la vida hi és latent. “A mi no m’interessa l’art mort. Crec que la vida és l’art i el meu cos és el meu art viu”, va dir Hincapié, un missatge que la directora del Macba, Elvira Dyangani Osé, tradueix amb les seves pròpies paraules: l’art d’Hincapié “no és només una oda a la seva vida sinó a la vida”.

I Dyangani hi afegeix: “Crida l’atenció sobre coses imperceptibles de la quotidianitat.” Sobretot de la quotidianitat de les dones, sí, però amb ecos a tota la societat esclava de la hiperproductivitat i del consum desbocat. Hincapié va contrarestar l’ansietat de la velocitat del temps imposat pel capitalisme i el seu fill més complidor, el patriarcat, en performances que feia durar hores i hores, dies i dies. L’obra d’art sempre era ella.

La seva acció més cèlebre, Una cosa es una cosa, en va durar divuit, de dies. Va utilitzar el seu cos com si fos un llapis i les seves pertinences personals i estris domèstics com gargots del dibuix que anava fent i desfent al terra per evitar que res es convertís en un producte definitiu per ser comercialitzat. Eren “actes d’amor silenciosos” cap a allò més proper, necessari i útil de la vida diària de les persones. Vestits, plats, olles, pots de neteja, menjar...

Per aquesta acció va rebre el 1990 el primer premi del XXXIII Salón Nacional de Artistas, que mai abans havia guardonat un treball sense permanència física. Va ser polèmic, i valent en fixar-se en una creadora que no encaixava en el motlle convencional de les arts visuals. De fet Hincapié es va iniciar com a actriu de teatre. Sempre hibridada en disciplines diverses, el salt al buit a l’experimentació el va fer amb la peça que dona nom a l’exposició, Si aquest fos un principi d’infinit, una perfomance que va dur a terme al Teatro Cuba de Bogotà, llavors un edifici agònic dins del qual es va estar dies fent-hi feines de la llar.

En absència del seu cos, l’equip de curadors de l’exposició ha confiat a creadors que se senten deutors de la seva pràctica que el reactivin en peces noves. Viu vol dir viu.