Cas Amadeu Hurtado: l’art confiscat per Franco

Els perdedors de la Guerra Civil van pagar car i amb monedes diferents la seva militància republicana. També amb la moneda de l’art, una part poc estudiada de la maquinària repressora de Franco. Ara, 80 anys després, ha aflorat un primer cas documentat: el de l’advocat, periodista i polític Amadeu Hurtado (1875-1950). El 22 de març de 1939, els franquistes van entrar a casa seva, al número 49 del passeig de Gràcia, i es van emportar tot el que hi van trobar: llibres, objectes, mobles i també obres d’art. L’historiador de l’art Francesc Miralpeix ha localitzat els inventaris originals i un reportatge fotogràfic del material requisat, tot inèdit, en el fons del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), custodiat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA).

Hurtado, que havia format part del govern de Francesc Macià, ja feia temps que era fora de Catalunya. A finals del 1936 va marxar a París a fer gestions per buscar el seu gendre, Ferran Cuito, que havia estat arrestat a Alemanya per la Gestapo per proveir armament per la República. I va continuar a l’exili, a Perpinyà, durant tota la guerra. Els franquistes li la tenien votada i, quan van arribar al poder, el seu venjatiu Tribunal de Responsabilitats Polítiques el va jutjar i el va condemnar in absentia, el que significava la ruïna total. El 1949, va tornar a Barcelona, malalt, i sis mesos després va morir. La vídua va aconseguir fer un pacte amb el règim: pagant una quantiosa multa de 100.000 pessetes li van desbloquejar els comptes corrents.

“Domicilios de personas que han actuado durante la dominación roja.” El SDPAN tenia clar quins eren els seus objectius ja el 1938, quan es preparava per ocupar Barcelona. I Hurtado era una de les preses més anhelades. Els agents que van buidar el seu pis van fer una primera llista, escrita a mà, segurament in situ, i després la van passar a màquina. Enlloc parlen de “confiscació” dels fons, sinó que utilitzen eufemismes: “sacados” i “recogidos”. En la documentació s’indica el lloc on van ser traslladats: els artístics, al monestir de Pedralbes, i els bibliogràfics, a la Universitat de Barcelona.

L’inventari de l’espoli recull una setantena de possessions. Olis de Rusiñol, Casas, Mercadé, Pidelaserra..., dibuixos també de Casas, Bagaria, i suposadament de Degas... i gravats de Nogués. Hurtado havia tingut una relació intensa amb la plana major dels pintors de la Barcelona del principi de segle. “Freqüentava els Quatre Gats, era l’advocat de Casas, íntim d’Utrillo, el primer que va comprar una obra a Nonell... Molts artistes van fer campanya per ell el 1907 quan es va presentar per diputat de Solidaritat Catalana”, relata el periodista i escriptor Joan Safont, autor d’una tesi doctoral que ressegueix el seu periple vital fins al daltabaix de la guerra.

Què se’n va fer de les seves obres? Amadeu Cuito, net d’Hurtado, es mostra sorprès per la troballa que li expliquem per telèfon. “Conservem cartes en què diu a la seva germana que tregui les obres abans que hi entrin els franquistes, i així ho va fer”, explica Cuito, que té la prova a casa seva mateix que la germana no s’ho va endur tot: un quadre de Pidelaserra amb l’etiqueta “recuperado del enemigo” al revers. Un senyal que també té un retrat de Casas que posseeix un altre net, Víctor Hurtado. Els dos descendents relaten que els anys vuitanta algú va avisar un fill d’Hurtado que hi havia algunes obres que li pertanyien abandonades a les golfes de la universitat, i les va passar a recollir. Ara examinaran bé els inventaris i les imatges dels confiscadors per esbrinar què els falta.

Mentrestant, Miralpeix continua investigant. L’estudiós de la Universitat de Girona va parlar del controvertit afer Hurtado en l’onzena jornada Mercat de l’art, col·leccionisme i museus, organitzada pels Museus de Sitges i la UAB recentment, en un moment en què les ombres del franquisme sobre les destinacions incertes del patrimoni artístic són de màxima actualitat.

Salvat i... no retornat

És temps de recerca que estan duent a terme diversos investigadors. L’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural ha endegat, com va publicar en primícia aquest mitjà , un projecte que ambiciona resoldre els casos, se sospita que nombrosíssims i de perfils variats, de propietaris que no es van retrobar amb les seves pertinences artístiques a l’alba de la dictadura. A molts, qui els les havia expropiat era la Generalitat republicana, però a fi de bé: sense distincions de signe ideològic i amb l’objectiu de protegir els tresors artístics dels perills del conflicte, el foc dels incontrolats de les mateixes files republicanes i els bombardeigs feixistes. La foscor continua imperant en el que va succeir en la immediata postguerra amb aquest llegat.

A poc a poc es va coneixent. I això és gràcies a la recent aparició d’aquest fons documental que va generar la comissió delegada de la IV Regió del SDPAN, amb seu a Barcelona, l’organisme que va agafar el control dels béns culturals salvaguardats en diversos dipòsits: a la capital, a Olot, en masos fronterers i a Ginebra.

Els agents del servei franquista es van fer càrrec de les devolucions. Però el 1939 molts propietaris havien mort, eren a l’exili o vivien amb por de les represàlies. Un any després els victoriosos sollevats van posar l’accelerador amb una llei que fixava que si al cap de tres mesos ningú passava a recollir les obres, l’Estat n’assumia la propietat. Aquest rebost d’objectes artístics que ningú va retirar va proveir museus públics, esglésies i edificis oficials de dipòsits que encara avui conserven amb l’enigma intacte de qui eren els seus veritables titulars.

“La febre de l'or”, en diu Miralpeix, dels filons d’informacions noves que està proporcionant, i més que en proporcionarà, aquest ingent volum de papers que fins a finals dels anys noranta estava ocult en les oficines dels Serveis Perifèrics del Ministeri de Cultura del carrer Mestre Nicolau. Els estudiosos no van tenir-hi accés fins que va ser traslladat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. I així i tot encara queda una part grossa pendent de ser tractada arxivísticament i de ser digitalitzada. Està en procés. “És com un gran iceberg, Estem tot just a la punta i la part amagada és enorme”, diu Miralpeix.

En la seva intervenció a Sitges, va remarcar que els registres del SDPAN “han obert una finestra al temps”. “Són una font riquíssima per a l’estudi del fenomen del col·leccionisme artístic de la primera meitat del segle XX a Catalunya.” Més enllà de les famoses col·leccions de les grans fortunes (Cambó, Bosch i Catarineu, Plandiura...), aquest arxiu preserva informacions detallades d’un teixit més extens de professionals liberals, intel·lectuals i burgesos de classe mitjana que també van crear fons d’art “d’altíssima qualitat”.

Miralpeix va posar diversos exemples que, a diferència d’Hurtado, diferència important, sí que van recuperar les seves pertinences en acabar la guerra. Com la col·lecció de Joan Coma-Cros, “un dels grans industrials que va facilitar vaixells per al transport d’armament del bàndol republicà i més endavant de persones a l’exili. Ni ell, que era dels seus, es va escapar de les confiscacions”. Tampoc se’n van deslliurar els artistes, com el pintor i publicista Antoni Rivière Manén, i el fill de Modest Urgell. En canvi, no hi ha constància que la col·lecció d’Hurtado hagués estat emmagatzemada en algun moment de la guerra en els dipòsits de la Generalitat.

La rellevància d’aquestes col·leccions particulars que van passar per les mans del SDPAN ha deixat rastre en el degoteig de subhastes dels últims anys. Parlem d’obres de pes, avisa Miralpeix. El 2017 es va vendre a Balcli’s Retrat de Bonaventura d’Ortaffa de Vileplana, el comandant general dels miquelets durant la Guerra de Successió, de Jacint Rigau. La pintura, procedent d’una col·lecció barcelonina pendent d’identificar, ja és lluny de les nostres fronteres. També el Museu del Prado va ingressar el 2019 un quadre important via subhasta, l’Autoretrat de Pedro de Campaña (nom espanyolitzat de Pieter van Kempeneer). Miralpeix pensa que provenia de la col·lecció de l’historiador de l’art Josep Gudiol i Ricart.

Els registres del servei franquista contenen les peces, de nou força d’inaudites, per construir un altre puzle interessant: el de les col·leccions de l’aristocràcia catalana. “La del llinatge Fontcuberta, amb obres cabdals de la històrica col·lecció Dalmases; la del marquès de Sentmenat; la del marquès de Castelldosrius; la del duc de Solferino; la del baró de Romanyà...” Avui desgraciadament la majoria estan dispersades, amb hereus físicament, mentalment i emocionalment desvinculats d’aquest llegat, i el mercat es va nodrint de tant en tant d’algunes de les seves joies.

Una excepció significativa és la del patrimoni dels comtes de Bell-lloc, un cas minuciosament estudiat per l’historiador de l’art Santos M. Mateos . La Generalitat republicana els va decomissar a la vora de 1.500 peces, acabada la guerra la comtessa Paolina Pozzali Croti les va recuperar, i des de mitjan anys noranta formen un museu públic dins, a més, de la que va ser la seva residència, el Palau Mercader de Cornellà.

Tot i que la propaganda franquista va erigir el SPDAN en el salvador dels tresors artístics del país, la realitat va ser una altra. “El que va fer va ser aprofitar-se dels inventaris que havien fet els monument men de la Generalitat, que van fer una tasca heroica”, sosté Miralpeix. “Una altra cosa és que tendim a pensar que només va requisar el govern i el cert és que no tot va passar pel seu control”, detalla. “De cap a cap del passeig de Gràcia no hi ha dos propietaris que diguin que hi ha passat la mateixa comissió a casa seva”, revela Miralpeix, i posa el cas tan il·lustratiu de la família de Salvador Andreu, que d’agost a desembre de 1936 va veure entrar als seus pisos “la comissió de museus de la Generalitat, el sindicat únic del ram de la construcció, el PSUC, ERC i el comissariat de l’habitatge”. “Tots confiscaven.” I no tots van tenir cura de catalogar els béns ni de portar-los als grans dipòsits de la Generalitat, d’aquí el desgavell. “No va ser una acció unificada”, insisteix l’estudiós. I d’aprofitats en un context tan caòtic i tens, n’hi va haver.