Tres amigues, molts frarets i un to vitalista

Gemma Sardà Llavina (Barcelona, 1967) treballa fa anys com a correctora i traductora de La Vanguardia en català, per això té determinades eines narratives més ben esmolades que molts altres autors. Però no tot és la correcció i la naturalitat de la llengua que utilitza a les novel·les: també destaca l’habilitat en els diàlegs, gràcies a la seva passió pel teatre. “El que més m’agrada és escriure diàlegs i l’ús de la primera persona, perquè és la manera d’explicar les coses directament al lector. Diàlegs en què la trama avanci, amb el color de la llengua oral”, comenta.

De fet, Sardà porta dins una dramaturga a qui no deixa sortir per “respecte al teatre”. Però, en el passat, va tenir el mateix respecte per la novel·la i, afortunadament, el va superar. “Els diàlegs em surten molt fàcilment, i quan dic que només escriuria diàlegs em diuen que escrigui teatre!”, assegura tot rient. Així que algun dia esperem que salti a la pista pública amb una obra de teatre. Si ho vol.

Ara, presenta Lady Puffin, segona novel·la que li publica Comanegra, precedida per Mudances. Amb Mudances, va ser finalista del premi Just M. Casero, com també ho va ser el 2015 amb La veu del Cyrano. De moment, no pensa fer un tercer intent. “En cas de guanyar, hauria de canviar d’editorial i estic molt bé a Comanegra.”

Lady Puffin és breu, com les dues anteriors, perquè Sardà fa avançar la trama amb escenes gairebé autoconclusives, fa un ús molt adequat de les el·lipsis, ajusta totes les peces i aconsegueix que el lector tingui la sensació, o la certesa, que no hi falta res.

Lady Puffin, la protagonista relativa, s’ha mort de càncer i pensa que no li tocava, que li quedaven coses per enllestir, com ara un llibre sobre frarets. Els amics li deien Puffin per la seva dèria pels frarets, aquells ocells amb cara pallassa i vestits de pingüí, que en anglès es diuen puffin. Era capaç d’anar a l’altra punta de món només per fotografiar-los. I aquí arriba potser el risc més gros de l’obra, perquè la Lady Puffin morta intervé en la trama, la comenta, l’observa, la critica. Físicament, no interacciona amb els altres tres personatges principals; això no. “Que la morta intervingui des de la primera línia és un risc perquè has de confiar que el lector acceptarà el codi. Volia reflectir l’amistat que es crea entre dues dones amigues de la persona que ha mort, que es coneixen precisament quan ella mor, però no volia fer una novel·la sobre el càncer, sobre la malaltia, sobre la tragèdia, no. Ella ja és morta i volia centrar el tema en com sorgeix una amistat per persona interposada. Perquè el tema de l’obra és l’amistat”, detalla Gemma Sardà.

“La Rita és l’amiga de Lady Puffin de tota la vida, des de la infantesa, i l’altra, la Sol, ho és recent, dels últims anys, la que l’ha acompanyada durant la malaltia. Em feia gràcia que l’espectadora fos la morta i que des dels llimbs pogués veure-ho tot, sense intervenir, però sí ficant cullerada en la narració, sempre amb bastant sentit de l’humor.”

El pes de la narració el porten les dues amigues de Lady Puffin, doncs, que no tenen res a veure, tret de l’amiga comuna. La Rita és l’amiga tarambana que viu als Estats Units fent classes de flamenc; torna a Barcelona per veure la Puffin, no sap res de la seva malaltia i ja se la troba morta. La Sol és l’amiga assenyada, i haurà d’explicar a la Rita com ha anat tot i acollir-la a casa. Una invasió en tota regla, tot i que amb un encant que ja voldria Putin.

“Només tenen en comú l’amiga morta. La Sol treballa a la sastreria del Liceu i té una vida equilibrada i tranquil·la. La Rita és un terratrèmol, una dona expansiva, invasiva... És encantadora i divertida per anar a fer una cervesa, però no la voldries a casa”, assegura Sardà.

I pel mig hi ha en Simó, que és la parella de la Sol i un director de teatre de moda, que s’atabala amb la desimboltura de la Rita i, a més, està dirigint una obra en què sembla que cap actor giri rodó. Sardà estableix una sèrie de relacions creuades ben resoltes. “És la meva afició principal, ser espectadora de teatre. En totes les novel·les faig que hi hagi algun personatge relacionat amb el teatre”, admet.

La situació es va enverinant, d’una manera més propera a la comèdia que al drama, per la distància vital i la manera de reaccionar de la Rita i la Sol. Un viatge a Escòcia, buscant retratar frarets per enllestir el llibre de l’amiga, les posarà a lloc. “Volia que sortís el tema dels frarets perquè tinc la dèria d’anar-los a perseguir pel món, arrossegant la família, i amb poca sort a l’hora de veure’ls de prop. Per això envio les dues amigues a Escòcia i faig que tinguin més sort i els puguin retratar”, confessa Sardà.

L’obra podria ser un drama: el càncer, la mort, el dol, l’absència... O podria tenir el to farragós de manual d’autoajuda, d’un optimisme impostat, una relació cuqui entre dues dones. Gemma Sardà sap evitar aquests espais fangosos amb una obra que sí que transmet vitalitat i bon rotllo, però amb una naturalitat que percebem a pilota passada, quan ens adonem que estem somrient mentre llegim i que ho fem per tot i per res. El to, del tot adient, és una de les claus de l’obra i l’autora afirma que “era el que buscava”, però que no sap ben bé com el va aconseguir. “La història no la tinc mai per endavant, sempre començo amb els personatges i, quan els tinc creats i sé com són, començo a bastir la trama, normalment per escenes. És una escriptura molt lenta”, comenta Sardà.

I encara hi ha un element més que no hem comentat, l’escultura Malip, de Toni Batllori. Una peça de granit de quatre metres d’alçada, que representa una branqueta de pi bonsai, que es pot veure a la confluència de la rambla del Poblenou i la Diagonal de Barcelona. Sardà és amiga de Batllori i, d’alguna manera, va participar en el projecte. La peça esdevé una mena de suport espiritual de Lady Puffin i un colofó, potser discutible, d’aquesta novel·la recomanable.