Vila Grau, l’artista de la llum

Ens ha deixat Joan Vila Grau als 90 anys, pintor i artista vitraller, i, amb la seva mort, el món dels vitralls ha quedat orfe, ha perdut una part de la seva llum.

Encara recordo quan me’l va presentar Teresa Granell l’any 1998 en la inauguració d’una exposició seva a la Sala Parés de Barcelona, on vaig conèixer un home alt, esvelt i elegant, d’una educació exquisida i amb una profunda veu pausada; em va causar un gran respecte que amb els anys es va convertir en estima i admiració.

Abans d’aquesta primera trobada, ja en tenia referència gràcies a les seves publicacions, perquè en paral·lel al seu vessant artístic va ser una persona que va treballar incansablement al llarg dels anys en la recerca històrica dels vitralls catalans i la seva divulgació mitjançant publicacions, conferències i exposicions.

L’any 1981 formava part de l’equip tècnic del Corpus Vitrearum Medii Aevi de Catalunya, dirigit per Joan Ainaud de Lasarte, on va participar en l’inventari dels vitralls medievals catalans, del qual l’Institut d’Estudis Catalans va publicar els volums corresponents, encara avui dia referents per als estudiosos, així com el llibre sobre els vitrallers modernistes catalans signat juntament amb Francesc Rodón, que va ser un dels primers a tractar aquest tema en profunditat.

Gran conversador i d’una memòria admirable, li agradava explicar les seves experiències i anècdotes professionals. En les nombroses converses que vam tenir al llarg dels anys, em va transmetre la passió que sentia per la seva feina. Se li il·luminaven els ulls quan explicava com ja de petit va conèixer el món dels vitralls a través del seu pare, Antoni Vila Arrufat, que havia projectat vitralls per a la casa Granell, el qual portava a casa peces de vidre que el fascinaven com si fossin pedres precioses. Amb els anys va arribar a ser un dels principals col·laboradors d’aquests tallers, aportant-hi nombrosos dissenys per a vitralls, amb un Sant Jordi de l’any 1955 com a primera obra. També explicava amb emoció quan va conèixer Joan Miró i l’admiració que sentia cap a ell, no sols com a artista, sinó principalment com a persona. Amb ell van estar parlant de fer uns vitralls seguint els dibuixos d’aquest pintor, que finalment no va poder ser, i això li feia recança. Només en queden unes peces que es van fer de prova.

Va ser membre del grup artístic La Cantonada, amb el decorador Jordi Vilanova, el ceramista Jordi Aguadé, l’orfebre i joier Aureli Bisbe i l’arquitecte Jordi Bonet, grup renovador de l’art litúrgic i de l’art popular. D’aquest grup, Vila Grau en destacava la concòrdia que hi havia entre els seus membres, gràcies a unes reunions que feien amb assiduïtat en què parlaven i discutien tots els temes. Tenien com a objectiu la creació d’objectes moderns, de línies simples, fugint de la pompositat.

Capdavanter i innovador en molts camps, va treballar principalment el vitrall, la ceràmica i la pintura mural. Tal com ell explicava, li agradava experimentar amb aquestes arts explorant al màxim cadascuna de les tècniques. Per a l’execució dels plafons ceràmics, va trobar un gran còmplice, el mestre ceramista Jordi Aguadé i Clos, el seu cunyat, amb qui treballava amb total llibertat creativa i a qui posava a prova amb les seves transgressions tècniques, tot un repte per a Aguadé, que ho resolia amb èxit.

Així mateix, va portar l’art del vitrall a un nivell superior, en especial el vitrall abstracte, que treballava amb mestria i elegància; va ser un gran estudiós de la llum i el color. Les seves magistrals composicions de colors en vidre traspuen la seva formació com a pintor, que li va facilitar l’ús de les escales cromàtiques –ningú com ell treballava la gamma dels blaus– i assoleixen el punt àlgid en els vitralls de la Sagrada Família, on cada conjunt està pensat per tenir una personalitat per si mateix amb la combinació de llum i color.

Quan parlava del seu magne treball a la Sagrada Família, ho feia amb respecte i il·lusió. Segurament va ser el més dur i complex que va haver d’afrontar en tota la seva trajectòria professional, el que li va ocupar més temps –gairebé vint anys– i, amb tota seguretat, també el més satisfactori i pel qual serà sempre recordat i admirat.

*Corpus Vitrearum Catalunya