L’art teixit amb vida

Només d’arribar a la direcció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), Elvira Dyangani Ose va anunciar que una de les línies de treball que privilegiaria seria la recuperació d’artistes als quals s’ha donat poca rellevància perquè les seves pràctiques esquiven les classificacions ortodoxes de la creació artística. En la seva primera presentació pública, el juliol del 2021, va dir el nom d’un autor paradigmàtic d’aquest esperit lliure com a exemple del pla de rescat que tenia al cap: Josep Grau-Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1929 - Angers, 2011). Dyangani va visitar el centre del creador a la seva ciutat natal i d’una conversa amb la seva filla, Esther Grau, va començar a imaginar-se un projecte especial que donés un nou impuls a aquest referent del tapís, relegat precisament per la seva militància a un art, el tèxtil, fins no fa gaire considerat menor.

L’exposició Diàleg de llum (fins a l’11 de setembre), assentada a la torre de l’edifici Meier, és el resultat d’un procés que ha durat vuit mesos, al llarg dels quals els equips del museu i la família de l’artista han treballat conjuntament per restituir els valors físics i simbòlics d’una peça monumental integrada per tres tapissos de 8 metres i 70 quilos de pes. Grau-Garriga la va crear a mitjan anys vuitanta sota el paraigua d’unes accions col·lectives que anomenava “environaments”. Aquests treballs de cocreació els realitzava “amb estudiants d’art i amb col·laboradors, persones vingudes d’arreu del món”, explica Esther Grau. Les instal·lacions es desplegaven en espais de naturalesa diversa, naturals o arquitectònics, propis o aliens al món de l’art, “i sempre tenien una motivació de fons”, sosté la filla de l’artista. En el tardofranquisme, de denúncia, com va fer en el Retaule dels penjats, un tribut als represaliats del règim per les seves idees. “En els environaments sempre hi havia una gran energia, il·lusió i implicació de molta gent”, rebla Esther Grau.

La Biennal de Sydney va incorporar fa dos anys el Retaule dels penjats en la seva mostra. La família de Grau-Garriga viu engrescada aquest reconeixement internacional que està rebent l’artista una dècada després de la seva mort, però amb un punt de tristesa que al seu país el camí sigui més costerut. El Macba només custodia un treball seu, Punt cec, i mai abans li havia organitzat una exposició. Dyangani sospira ara per poder acabar integrant la tríada de tapissos de Diàleg de llum a la col·lecció de la institució, amb una visió de l’art català que trinxa vells prejudicis: “No hem de mirar allò que es produeix localment de manera folklorista sinó amb l’ànim d’entendre el context.”

L’art tèxtil, que avui rep una atenció preferent als museus més importants del món, va tenir veu pròpia en l’escena catalana de la segona meitat del segle XX, tot i l’injust menysteniment que sofria de bona part de la historiografia. Grau-Garriga, amb la seva empenta pedagògica per compartir i estendre coneixements, va deixar una empremta profunda que avui afortunadament s’està rellegint en clau contemporània, com el seu sentiment per vincular art i comunitat.

Art i vida. “Vivia creant i creava el que vivia”, indica Esther Grau. Els seus tapissos, de dimensió escultòrica perquè fugen de la paret, estan impregnats d’aquesta fusió per ell tan natural. “Hi incorporava objectes domèstics, propis o de les persones que estimava.” Feina i vida entreteixides en un sentit literal.