Tirar la casa per la finestra

Després de dissenyar les “portes del cel” perquè “l’infern del món” no ocupi el vestíbul del Liceu, Jaume Plensa ha realitzat al teatre allò que ell mateix defineix com un antic desig: posar en escena el Macbeth de Verdi inspirat en l’obra homònima de Shakespeare. Una tragèdia sobre l’ambició infernal de poder que, com diu Lady Macbeth, aboca a un camí ple de crims. Encimbellat i “omniplensant” (sic) com si fos el gran artista català dels nostres temps, ho ha fet assumint també l’escenografia i el vestuari (sense gust) d’una producció amb la qual el Liceu ha tirat la casa per la finestra amb pretensions d’exportar-la. L’escultor, a més, ho ha anunciat com “una nova forma d’òpera”, com “una cosa que no s’ha vist mai amb què la gent quedarà bocabadada”. És cert que pot quedar bocabadada, però de manera diversa i fins contradictòria. Després de l’aclamació rebuda el dia de l’estrena, a la funció del dimecres 22 de febrer, a la qual va poder assistir aquesta cronista, Plensa va sentir crits de desaprovació (tot i que, havent-hi divisió d’opinions, també aplaudiments) quan va sortir a saludar al final.

Tanmateix, els motius dels xiulets també poden ser diversos i fins contradictoris. En tot cas, exposaré què em va fer badar la boca de perplexitat davant del muntatge: aquesta és l’obra d’art total que ha de revolucionar el món de l’òpera? Molt de soroll per quasi res. Plensa o bé deixa buit l’espai escènic o o bé l’omple amb les seves coses: una escultura gegant asseguda amb una cara trencada que forma una mena de balcó on Macbeth i Banco escolten les maleïdes profecies de les bruixes: el primer serà rei i el segon, pare d’un rei; tres caps també enormes amb el semblant d’una esfinx quan les bruixes tornen a fer-se presents; una figuració humana banal que, projectada a la pantalla del fons, sembla inapropiada pel moment dramàtic en què el cor (excel·lent) canta Patria opressa. Aporten una visió de Macbeth que ens il·lumini l’obra? Més aviat remeten al propi món de Plensa, com ho fan les lletres (a la manera de les de les portes del Liceu) que duen les bruixes enlloc dels ossos que simbolitzen el destí macabre de Macbeth: de fet, de tots.

Pot reconèixer-se que és interessant que, com a la tragèdia clàssica, la violència estigui fora d’escena. Però és una mica simple que tot s’inundi de vermell (la il·luminació de Urs Schömnebaum és, això sí, esplèndida) per anunciar la sang que Macbeth vessarà per arribar a ser rei. També ho és, i molt, que, quan Macbeth escolta els esperits invocats per les bruixes, aparegui un llençol amb un signe d’interrogació. Una altra cosa és l’efecte visual espantós que procuren dos ulls sense rostre projectats a la pantalla mentre Macbeth veu el fantasma de Banco deambulant per l’escenari, on l’escultor Plensa sovint no sap com fer-hi moure els personatges i el cor.

Resta poc espai per a la valoració musical i vocal. L’orquestra del Liceu, dirigida pel titular Josep Pons mentre no feia gaire atenció a l’escenari i així als cantants, va ser molt aplaudida, però a vegades va mancar tensió dramàtica. La soprano Sondra Radvanovsky, intèrpret d’una Lady Macbeth vestida incomprensiblement de blanc, s’ha convertit en la cantant favorita del Gran Teatre del Liceu i va ser aclamada en diverses ocasions, tot i que no sembla que la seva veu llueixi especialment amb aquest paper: tanmateix, el seu talent i la seva força dramàtica van imposar-se. Una altra cosa és el Macbeth de Luca Salsi, apagat, sense el caràcter i personalitat que requereixen els barítons verdians.