Falta valentia

Visca les recu­pe­ra­ci­ons de gent interes­sant, com Maria Aurèlia Cam­pany, sem­pre que ser­veixi per rei­vin­di­car-la. El TNC fa molt bé recu­pe­rant auto­res mig obli­da­des dins del patri­moni tea­tral català. Ara cal saber-li donar la clau perquè com­mo­gui i interessi avui.

Pro­ba­ble­ment interes­sa­ria avui més la Cap­many pole­mista que la dra­ma­turga de Vent de garbí i una mica de por. L’ope­ració, com la de La Víctor C (sobre Cate­rina Albert), queda a mit­ges, li falta l’últim cop de canell per pre­sen­tar una situ­ació que bate­gui reve­la­dora, encara. Hi ha exem­ples reei­xits en aques­tes posa­des en escena, com ara Els Jocs flo­rals de Can­prosa., Jordi Prat i Coll, hi va afe­gir tota una pri­mera part fes­tiva, escan­da­lo­sa­ment punyent d’altres tex­tos de l’autor. És cert que en la dra­matúrgia de Boro­nat/Pujol s’hi inclo­uen Car­tes imper­ti­nents de l’autora; però, més enllà del to pro­vo­ca­dor, hau­ria estat bé donar-hi un to de con­tra­dicció per­so­nal, d’accep­tar el pri­vi­legi de classe. Fa uns anys, els Pira­tes van tras­lla­dar el caba­ret cínic en una tri­lo­gia al Bal­ne­ari (la iden­ti­tat, l’edu­cació i el poder) que, pot­ser sense voler, feia un retrat actual par­tint d’un lloc simi­lar al de Vent de garbí...

Cap­many va intro­duir una escena en la seva revisió del text: va afe­gir una mirada cínica del Maig del 68 a les esce­nes de la Set­mana Tràgica del 1909 i de la Guerra Civil. La rosa de foc de Bar­ce­lona bate­gava con­vulsió (més o menys visi­ble) en aques­tes tres dates, però la bur­ge­sia seguia esti­ue­jant a la costa, con­fi­ant que tot era foc d’ence­nalls. Calia afe­gir-hi un altre capítol? La decisió per evi­den­ciar un nou epi­sodi ha estat la meta­te­a­tra­li­tat (una com­pa­nyia que la repre­senta, com ja es va fer en altres posa­des en escena com la de La dama de Reus, d’Ambrosi Car­rion, 2007). El quart capítol podria tenir tres momen­tums prou bar­ce­lo­nins: la tran­sició vista des de les Ram­bles (des del Liceu); la guerra iugos­lava amb plena fas­tu­o­si­tat olímpica (des de l’estadi olímpic) o, la dar­rera con­vulsió arran de l’inde­pen­den­tisme fins a l’1-O (mirant-ho des de l’AP-7) amb tots els ponts inun­dats de ban­de­res i entu­si­asme col·lec­tiu.És cert que la mirada per sobre de les espat­lles de la bur­ge­sia que esti­ueja i es pre­o­cupa només de com anar ali­ant for­tu­nes a còpia de casa­ments (tal­ment com l’aris­tocràcia caduca amb els reg­nats) és bas­tant més àmplia que la d’Amèrica (en la qual es denun­cia l’enri­qui­ment de Bar­ce­lona gràcies a l’escla­visme). Repre­sen­tar-ho al TNC és un lloc prou pro­pici per fer escarni de la bur­ge­sia cul­tu­ral fidel a aques­tes pro­duc­ci­ons (al cos­tat del Liceu, és clar!). Agnès Mateus ja en va fer una denúncia, a còpia d’esquar­te­rar una maqueta de l’edi­fici a Pata­tas fri­tas fal­sas, a la Sala Petita (TNC, 2022).. El joc audi­o­vi­sual té un aire cuba­nero (Gente bién). Però la cruel denúncia queda en una simpàtica ani­mació. Sobre la pro­ducció, cal cele­brar els moments vibrants de música i de qua­dres còmics(genial el des­ple­ga­ble per cons­truir de la sala d’estar final), amb con­ti­nus can­vis de per­ru­ques i ves­tu­a­ris. La direcció de Judith Pujol hi ha jugat sense cap tipus de com­plex. La vis còmica d’Áurea Márquez, David Anguera, Laura Aubert, Alba Flo­re­jachs, Miquel Mali­rach, Albert Mora/Ber­nat Cot, Miriam Moukh­les i Joan Solé li dona un toc de farsa eficaç(cadascú jugant les seves car­tes, cedint-se gene­ro­sa­ment els moments de pro­ta­go­nisme, sigui en el gag, en el ball o en la cançó). Passa fresc, diver­tit, amb rols que es van repe­tint, amb fes­tes d’enve­lat i pare­lles que no aca­ben de con­su­mar mai el casa­ment. És joiós i àcid fins al qua­dre final que, amb qua­tre traços, marca la pers­pec­tiva actual. Acaba rodó però, és cert, queda curt (pels llargs pas­sat­ges quasi rei­te­ra­tius dels tres esta­dis històrics ante­ri­ors), sense l’aire pole­mista de la Cap­many.