Tina Turner, ‘simply the best’
No cal conèixer cap cançó seva. Tothom sap qui és Tina Turner, una de les grans dames del soul i el rock, que ahir ens va deixar amb 83 anys. Ho va fer en silenci després d’una llarga malaltia a la seva casa de Suïssa, deixant un llegat pràcticament imbatible per cap altra dona que des de llavors s’hagi dedicat al negoci de l’entreteniment.
Una de les seves grans fites va ser dilatar la carrera fins a límits extraordinaris, amb una revifalla memorable als anys vuitanta i noranta, en què també va tenir dies de glòria en el cinema, com ara amb l’aparició en la tercera part de Mad Max. participació que va combinar amb un dels seus èxits més coneguts We don’t need another hero. Entre el 1984 i el 1992, cançons com Private dancer, What’s love got to do with It, Steamy windows, o l’himne The best van arrasar en les llistes d’èxits en uns anys en què els artistes encara venien milions d’exemplars dels seus àlbums físics. A Catalunya molts la recorden, en el seu cim, en el concert del 1990 sota el nom “Defensa la natura” al costat d’El Último de la Fila i uns impressionats Sopa de Cabra davant el desplegament monumental de mitjans de la reina de Tennessee. S’estava menjant el món i la competència amb més de cinquanta anys, una cosa mai vista.
Una separació sonada
Turner ja havia estat una estrella als seixanta del rhythm & blues al costat del seu primer marit, Ike Turner, al qual va acusar després d’haver-la tractat amb violència, en la seva autobiografia oficial. Per a la posteritat, amb tot, van deixar grans clàssics, com la versió més poderosa del River deep mountain high o la revitalització d’un altre clàssic immortal, en aquest cas Proud Mary, de la Creedence. La gira americana del 1971 de la parella està considerada una de les 50 millors de la història per la revista Rolling Stone. La relació de la parella va esdevenir tòxica sobretot quan l’addicció del marit a la cocaïna va ser incontrolable i la separació es va fer inevitable.
Ja en solitari i en els setanta un dels moments triomfals de Turner va ser l’aparició en el film Tommy, (1976), inspirat en l’àlbum del mateix nom dels The Who. La seva reinterpretació de The acid queen la va tornar a posar a l’aparador. La interpretació d’una gitana que s’autoproclama reina per vendre drogues al·lucinògenes era difícilment superable.
El tomb espectacular que va fer la seva carrera als vuitanta va arribar del famós productor Rupert Hine, que la va tornar a posar al centre de l’escena musical. Private dancer va ser la cançó que va canviar el seu futur. La barreja entre la seva ànima musical negra amb els sintetitzadors dels vuitanta la van convertir en un còctel explosiu, la resposta femenina a Prince. Per si no n’hi havia prou, va posar-se a la butxaca tota l’audiència mainstream dels vuitanta, seguidors de Springsteen i del rock clàssic inclosos, en col·laboracions amb Bryan Adams en el senzill It’s only love o la segona versió que va fer de The best amb Jimmy Barnes. En aquells moments era difícil baixar-la del pedestal. No només vivia de les cançons. En cada concert l’exhibició física era portentosa. Vivia en un pedestal. Li van oferir, és clar, fer la seva pròpia cançó de James Bond, Golden eye, i va protagonitzar vídeos i actuacions amb altres llegendes, com Mick Jagger o David Bowie, amb qui va gravar en directe un altre dels seus grans èxits dels vuitanta, Tonight.