Mayte Vieta, creadora de mons

Els fulls de sala, tan soferts i volàtils, a vega­des, molt poques, són regals que ens fan. El que Mayte Vieta ha vol­gut per pre­sen­tar Désir, l’expo­sició que té oberta fins al 30 de juny a l’Escola Muni­ci­pal d’Art de Girona gràcies a la Fun­dació Vila Casas i amb el comis­sa­riat de Natàlia Cho­carro, no és el tríptic con­ven­ci­o­nal amb qua­tre dades sobre l’artista i una breu enun­ci­ació del seu tre­ball, sinó una obra en si mateixa, una foto­gra­fia d’un bran­catge flo­rit a con­tra­llum impresa damunt una car­to­lina de tacte suavíssim (un cartílag més que un os), tan dolç i flonjo, que fa tan­car els ulls com si en efecte hagues­sis que­dat atra­pada en un clarobs­cur anhe­lant.

Mayte Vieta mai no defrauda: con­ti­nua sent tan pul­cra i al mateix temps sen­sual i des­a­fo­rada en tot allò que toca com la pri­mera vegada que va dei­xar-nos boca­ba­dats, fa més de vint anys, amb aque­lles foto­gra­fies d’una dona nua rebol­cant-se en la seva sole­dat en el silenci del mar. Per més passió que hi posi, i és tan tem­pes­tu­osa en els afec­tes com reti­cent a mal­ven­dre’ls amb cap con­cessió bleda, resulta sem­pre impe­ca­ble en les for­mes, fins i tot quan les vio­lenta. Les obres que ha por­tat a Girona, una selecció per­so­nal que per­met recórrer el seu tre­ball des de prin­ci­pis dels noranta, són un exem­ple de coherència poètica, mal­grat la diver­si­tat de llen­guat­ges i mate­ri­als (escul­tura, foto­gra­fia, ins­tal·lació), al vol­tant del pas del temps, la fra­gi­li­tat i la per­manència del record, des d’aque­lla cua de peix espasa eixam­plant els límits d’una banyera domèstica d’aigües negres, fins als mani­quins pun­xe­guts, les cases mons­tre, els ocells enga­bi­ats, els espec­tres aquàtics que va pre­sen­tar l’estiu pas­sat al cas­tell de Vila-seca i la sèrie més recent: una desena de foto­gra­fies d’halos lunars tan por­ten­to­sos com efímers (només duren unes mil·lèsimes de segon, a pri­meríssima hora del matí), a través dels quals s’aferra a la memòria del pare. Algú va dir, el dia de la inau­gu­ració, que Mayte Vieta és una “cre­a­dora de mons”. Ben cert: no té ni una peça que no hagi estat vis­cuda.