Lis Costa / Costa Lis

Al final tot és principi: Lis Costa ha mort; ha deixat aquest món de cèl·lules. La notícia m’ha arribat com un cop de puny a l’estómac propulsat per un whatsapp, en l’instant que feia la passa per pujar al tren, què de què que no em tira a terra. Ostres tu! Presència lluminosa i serena, Lis Costa, estudiosa i acadèmica de la poesia, sobretot de l’experimental, d’aiguabarreig i d’acció, a més d’endinsar-se en mars de papers de tot color, mida i extensió, va ser una incansable treballadora de camp, recorrent tota mena d’espais d’acció poètica; bars humits i atapeïts i auditoris refrigerats, revistes caminades al barri Gòtic i dispersions poètiques a l’aire lliure, en les muntanyes aspres del nostre país. Com Joan Amades en un altre temps i espai, Lis Costa va cercar de recopilar tot el poetari català de poesia viva en espais com Poció o Viu la Poesia .

Com a conseqüència pràctica d’aquesta cerca, el vídeo la va posseir per sempre més en tots els formats imaginables. El 1991 amb Josep M. Jordana van fundar Habitual Video Team, en què van recopilar més de mil peces documentals que el 2012 van donar cos a l’arxiu Summa i els projectes de videocreació FLUX i INFLUX . Fruit ordenat de la seva recol·lecció nòmada, un cop al mes podíem veure aquestes coses a l’Antic Teatre de Barcelona i un cop l’any al centre d’art Santa Mònica de Barcelona, de forma més extensiva i polidireccional. Una part d’aquesta feina ha quedat recopilada en una bella col·lecció de carpetes per a amants de la materialitat digital (paper+CD). Al final tot és principi. D’entre els molts llocs on anava, vam trobar-nos a la Revista Parlada de Viva Veu, al Club 7, al Club 8 i al Club 9; a l’Àgora Indisciplinària de Metrònom o en les boires espesses del Kabaret Obert de principis del segle XXI (per esmentar els més rars) i fins ahir mateix a les Trilites de Francesca Llopis, sempre amb un bell somriure i moltes ganes de veure i escoltar, i tot i el seu posat calmat, més a prop del seny que de la rauxa, estava oberta sempre a propostes fora de format, com la conferència-intermitent conferència-acció-conferència en què va estrenar-se atenent la meva petició, en una societat perduda al bell mig de l’Empordà (la Societat Escaulenca).

Al final tot és principi..., recordeu l’inici de la pel·lícula Novecento de Bertolucci?; un bufó d’òpera, embriagat de xampany brama a l’albada la mort de Verdi, mentre avança insegur i dominat per l’ampolla, vora una séquia que si hi cau adeu-siau! Podríem fer això per la Lis, vora la llera de la Muga, ara farcida de flors blanques de saüc?... Segurament tots els que la vàrem conèixer a La Muga Caula (2005-2019), on va venir del primer al darrer dia com a conferenciant, documentalista i seguidora entusiasta, sí que ho faríem, potser no literalment, però sí literàriament, poètica i performativament... Escric això per encàrrec amical i encara no em faig a la idea del que dic, del sentit de la seva absència en el nostre món de poetes, performers i vídeo-tal. Al final tot és principi, memòria en loop, simbiòtica revolucionària de bits i cèl·lules: Lis, flor icònica, Costa daurada de films i poesia, et recordarem de nit i de dia!