Arts escèniques

Crònica

Festival Grec

L’embriagadora veu col·lectiva

La pluja va obligar a aturar l’espectacle inaugural del Grec al cap de tres quarts d’hora

El pols (The pulse) és el batec arte­rial que es per­cep pal­pant una artèria super­fi­cial, segons el dic­ci­o­nari. Ahir, la xafo­gor política muni­ci­pal amb reno­vat car­tipàs i l’enre­nou a les pro­gra­ma­ci­ons on han entrat els governs autonòmics i muni­ci­pals en clau PP i Vox (amb can­vis de línies polítiques dràsti­ques) va posar el termòmetre social en una festa de la cul­tura que va que­dar final­ment des­lluïda per la pluja: l’espec­ta­cle es va haver d’atu­rar al cap d’uns tres quarts d’hora.

Al prin­cipi, els aplau­di­ments i alguns xiu­lets es van pro­duir amb l’entrada d’Ada Colau. Un fet inèdit en anys. Com en les grans nits, l’amfi­te­a­tre Grec va gau­dir d’una arren­cada espec­ta­cu­lar i màgica per la con­fluència del circ aus­tralià inver­sem­blant de Gra­vity & Other Myths i les veus enfi­la­dis­ses del Cor de Noies de l’Orfeó Català. A l’escena, van sumar una ener­gia col·lec­tiva que embri­aga i pro­voca uns riu­res entre ner­vi­o­sos i incrèduls pels salts al buit dels acròbates.

L’aven­tura de The pulse neix de la pandèmia. La com­pa­nyia aus­tra­li­ana dub­tava quan es podrien recu­pe­rar les gires inter­na­ci­o­nals i va deci­dir tre­ba­llar amb tota la com­pa­nyia durant el con­fi­na­ment amb la coral veïna d’Ade­laida. Ara, repe­tei­xen recerca amb les noies de l’Orfeó Català. Després de les tres fun­ci­ons (entra­des exhau­ri­des) al Grec, faran gira inter­na­ci­o­nal a Mont-real (Canadà), a Galway (Irlanda) i a Graz (Àustria). El resul­tat és un ori­gami de movi­ment cons­tant de l’escena, amb el sim­ple recurs dels cos­sos deam­bu­lant i con­ver­tint-se en obs­ta­cle o en mur per enfi­lar-s’hi, sense difi­cul­tats.

La ver­sa­ti­li­tat és una de les carac­terísti­ques dels mem­bres de Gra­vity. Els àgils poden fer de peu pun­tu­al­ment en algu­nes tor­res. I els por­ta­dors es poden moure com si fos­sin àgils. O ballar com a solis­tes, amb uns braços potents que trans­me­ten les línies infi­ni­tes de l’arqui­tec­tura, que sem­blen abraçar l’aire a glo­pa­des. En aques­tes coor­de­na­des, les veus, en con­tinu des­plaçament, de les noies de l’Orfeó són glòria. Han traduït bona part de les cançons angle­ses a tona­des que res­so­nen a tra­dició cata­lana (com ara La Maria té un xaiet, extreta del cançoners infan­tils de Sant Hipòlit de Vol­tregà). La par­ti­ci­pació vocal des­taca la potència de l’acrobàcia per dotar-la de veu, impro­vi­sada, com a reacció a la sor­presa. Petits ins­tants de màgia que es pre­sen­ten amb la sim­pli­ci­tat del tre­ball artesà, sense efec­tes espec­ta­cu­lars.

Prop de 60 artis­tes movent-se per l’esce­nari és, real­ment, una esce­no­gra­fia immensa. Per això l’esce­nari és buit i només es com­pleta amb una cons­trucció can­vi­ant de cor­des que aixo­pluga la pro­posta escènica i la va tan­cant gràcies a il·lumi­nar les cor­des amb efec­tius recur­sos. Manté una coherència al tre­ball orgànic, físic, cons­tant i que des­plega sor­pre­ses i va evo­lu­ci­o­nant. Si les figu­res cauen a terra contínua­ment al prin­cipi del qua­dre (pri­mer soles, després en pare­lles com en fra­cas­sos d’acrobàcies impos­si­bles), de mica en mica acaba domi­nant la ver­ti­ca­li­tat i l’alçada. Les estruc­tu­res pugen com si fos­sin els qua­dres d’un equa­lit­za­dor emmi­ra­llant-se al camp sonor. El vir­tu­o­sisme arriba amb les tor­res de dos que sub­jec­ten un ter­cer acròbata i el fan vol­tar girant contínua­ment. Exe­cu­ten cir­cum­ferències còsmi­ques com els der­vi­xos amb el seu ritual de rodar sobre si matei­xos i mirada intros­pec­tiva. De l’anar­quia de les cai­gu­des ini­ci­als (fent honor a la força de la gra­ve­tat del seu nom) es passa a una core­o­gra­fia depu­rada. La tècnica és impres­cin­di­ble en totes les parts de la core­o­gra­fia, com la direc­tora d’un cor que anun­cia l’entrada de les dife­rents veus i, sobre­tot, que escura i acota la nota final.

Gra­vity & Other Myths pro­por­ci­ona una espec­ta­cu­la­ri­tat amb molt dina­misme i fres­cor. Tot sem­bla fàcil i espon­tani però és el resul­tat d’una recerca i uns equi­li­bris insòlits. Ja van atra­par el públic el 2019 amb Back­bone; ara repe­tei­xen la cele­bració amb aquest The pulse. Les noies de l’Orfeó apor­ten la màgia a la pedrera de Montjuïc. Pell de gallina com a Erritu (2020), en què les noies can­ta­ven als balla­rins de Kukai. El batec cul­tu­ral arriba agi­tat. La cul­tura clama al tre­ball cons­truc­tiu, a l’espe­rança. 

Ahir no es va arri­bar al final de l'espec­ta­cle. Es va atu­rar l'estrena quan por­ta­ven ja un gra­pat de minuts de goteig cons­tant. Que­dava una mitja hora, apro­xi­ma­da­ment, fins al final. Els llamps van ser els defi­ni­tius.  Des del 2012, que el Grec no atu­rava una inau­gu­ració (amb Pas­cal Come­lade i la Cobla Sant Jordi), segons fonts del fes­ti­val. Mitja hora més tard a l'atu­rada de la funció, un gra­pat de can­tai­res i d'acròbates es van dei­xar veure i sen­tir pels jar­dins, entre un públic que anava para­pe­tat amb uns pon­xos d'urgència, ser­vits pel Grec i tas­tant algun tros de coca des­pis­tada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.