Música
Scorpions
GRUP DE MÚSICA
“Si els Rolling Stones no s’aturen, nosaltres tampoc”
Scorpions, grup alemany de rock dur conegut, sobretot, per un seguit de totpoderoses i omnipresents balades als anys vuitanta, visiten aquest dissabte Barcelona en el marc d’un concert al Sant Jordi Club que supleix l’ajornament, per obres a Can Zam, del Rock Fest de Santa Coloma de Gramenet i que reunirà, també, els grups Saxon, Angelus Apatrida i Eclipse. Matthias Jabs, que ha estat guitarrista de Scorpions en 45 anys dels 58 d’història de la banda, ens atén via Zoom des d’un hotel de Polònia amb vistes al Bàltic.
Les primeres visites de Scorpions a Barcelona es remunten a principis dels anys vuitanta. En té algun record?
Sí, la gira del 1984 amb Joan Jett & The Blackhearts de teloners, per exemple. El públic els va llançar de tot fins que van aconseguir que marxessin de l’escenari. No és un record gaire agradable, però va quedar gravat a la meva memòria.
Què és més important per mantenir un grup durant mig segle? Una bona entesa personal o professional?
La part personal és més important, sens dubte. Si no existís bona química entre nosaltres, seria impossible continuar, però també és fonamental com ens relacionem en l’àmbit artístic. Tots tenim diferents gustos, i això, sobretot quan coincidim a l’estudi, és molt saludable, ja que et permet tenir diferents perspectives sobre un mateix objectiu.
Va entrar a formar part de la banda just abans de ‘Lovedrive’ (1979), un punt d’inflexió en la carrera de Scorpions. Com recorda aquell moment?
Al principi no va ser fàcil, perquè jo era molt jove, tot i que vaig aprendre’n ràpid, i Scorpions encara buscava un estil. Amb Ulrich Roth de guitarrista hi havia molta influència de Jimi Hendrix i, d’altra banda, hi havia l’estil del Klaus [Meine, cantant], més capficat a trobar la seva pròpia direcció. Amb Lovedrive vam començar a fer-nos populars, però el so més identificable i genuí del grup, diria, no va arribar fins a Blackout (1982).
Discos amb grans portades!
Sí, hi vam treballar conjuntament amb Hipgnosis i Storm Thorgerson, que era un dissenyador realment creatiu. Ens encantaven les portades que havia fet per a Led Zeppelin i Pink Floyd, tot i que cal dir que, aleshores, a diferència d’ara, en què la gent escolta la música en streaming, una bona portada podia marcar la diferència.
L’any passat van publicar ‘Rock believer’, el seu primer disc amb Mikkey Dee, antic bateria de Motörhead. Té sentit continuar fent discos d’estudi?
No teníem clar si havíem de fer-lo, però un noi de la discogràfica hi va insistir. El vam fer en temps de pandèmia i no vam tenir cap influència externa, tot va dependre de nosaltres, per la qual cosa van sortir cançons, crec, que encaixen bé amb els nostres clàssics. Si mai tornem a tenir una bona col·lecció de cançons, en farem un altre.
L’any 1988 es van convertir en la segona banda occidental a tocar a la Unió Soviètica i un any després van actuar en un festival a Moscou davant desenes de milers d’espectadors. Creu que hi tornaran?
No crec. I a Ucraïna, tampoc. És una llàstima per als nostres fans, ja que allà en tenim un munt. Ser-hi aquells anys va ser increïble. Recordo quedar sorpresos quan vam veure un camió de la Coca-Cola al costat nostre. El Klaus va escriure Wind of change, de la qual ara hem canviat la lletra perquè estem terriblement tristos per aquesta guerra que ha esclatat. És una cançó, però, que la gent ens continua demanant.
És propietari d’una botiga de guitarres a Munic. Als joves encara els interessen les guitarres?
Sí, absolutament! Ara bé: és curiós, però quan venen a provar-ne una ho continuen fent amb els mateixos temes amb què vaig aprendre jo a tocar la guitarra fa cinquanta anys: Stairway to heaven, Smoke on the water, House of the rising sun...
Scorpions, Accept, festivals com Wacken... Hi ha cap raó per la qual a Alemanya el rock dur hagi estat sempre tan popular?
No t’ho sabria dir, però encara és així. I és sorprenent: hi ha bandes alemanyes que mai no havia sentit anomenar que són famoses a l’Amèrica Llatina. Sigui com sigui, fer-se un nom al món tocant música rock, si no ets anglès o nord-americà, no és fàcil. Scorpions som dels pocs que ho hem aconseguit.
Tenen la sensació, amb 58 anys d’història, que qualsevol xou podria ser l’últim?
No, en aquestes coses no hi penses, tot i que tothom a la banda és plenament conscient que això no durarà per sempre. Si els Rolling Stones no s’aturen, però, nosaltres tampoc.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.