Indiana Jones no va trobar el dial del destí

Tots sabem que Indiana Jones, l’arqueòleg més famós del mon mundial, fa sempre tot el possible per evitar que alguns dels objectes més poderosos creats per la humanitat caiguin en mans equivocades. Ha evitat que l’Arca de l’Aliança, el Sant Grial i la llança de Longinus hagin anat a parar a les urpes del Tercer Reich, així com relíquies precolombines i pedres sagrades dels hinduistes, amb tant o més poder suposadament màgic que el que se sol atribuir a tots aquests grans tresors. A l’última aventura del personatge que interpreta Harrison Ford, Indiana Jones i el dial del destí, persegueix l’anomenat mecanisme d’Anticitera –el dial del títol– abans no el trobi un científic nazi i en pugui utilitzar la suposada capacitat per obrir una porta temporal per qui sap si alterar la història. Un McGuffin imaginatiu, però com tota la saga, tot i que es parteix de fets reals aquests passen pel sedàs imaginatiu dels guionistes i, com intuïm, en aquesta ocasió, pel capritx d’algun dels actors.

Anem per parts. El dial del destí podem confirmar que sí que va existir i que es va descobrir molt abans no ho pogués fer Indiana Jones o Renaldo (Antonio Banderas), aquest vell mariner amic del protagonista que comanda un vaixell amb bandera espanyola i que l’acompanya fins al jaciment submarí . El mecanisme d’Anticitera (nom de l’illa on es va trobar) es va descobrir al fons del mar Egeu l’any 1900; per tant, 69 anys abans no ho fan en aquesta entrega. És cert que la peça es va fragmentar en tres peces principals, com a la pel·lícula, però no que un primer fragment el robessin els nazis d’alguna col·lecció el 1944 i un tercer sigui a Sicília. No cal dir que aquest mecanisme, per molt pioner que fos inventat (es creu que podria haver estat Arquímedes, enginyer cèlebre de maquinària bèl·lica, com catapultes, garfis i miralls del sol que cremaven embarcacions), és evident que no estava pensat per orientar i trobar possibles forats temporals per on viatjar a través del temps.

Per acabar-ho d’adobar, s’altera del tot i es menysprea un possible reconeixement al descobridor real del mecanisme: el bussejador Dimitrios Kontos. El seu equivalent a la ficció seria la figura que encarna l’actor malagueny, un mariner espanyol amb habilitats pel submarinisme establert a Grècia i que disposa de tripulació grega (i encara gràcies per la referència).

Com està documentat, tot va començar fa més d’un segle, quan arran d’una tempesta un equip de bussejadors d’esponges marines de la illa de Symi refugiat a prop d’Anticitera va topar amb una galera romana farcida de tresors rapinyats a les colònies gregues. En van informar les autoritats gregues, que els van contractar per fer l’extracció, i d’aquí en va sorgir un dels objectes més desconcertants i complexos del mon antic. De bronze, corroït per l’aigua, aquell artefacte vell i inservible han descobert que era una computadora mecànica segons els científics que l’han estudiat al llarg dels anys. Compost d’una trentena de rodes d’engranatge, és tal la seva complexitat mecànica que tot sovint ha fet pensar que aquest objecte no podia ser de l’època descrita (una característica que els guionistes del film ho exploten amb un component fantasiós ). Avui dia es creu que servia per calcular les posicions del sol, la lluna i els planetes, i marcar eclipsis i calendaris.

Al bar Boia de Cadaqués, Pere Vehí Contos, un dels descendents de llinatge dels Kontos, s’ho pren tot plegat amb resignació i amb un cert divertimento, tot i que li agrada reivindicar tot allò que van fer els seus parents. Dimitrios era el germà del seu besavi, família que acabaria venint a Cadaqués a principis del segle XX, com recull el llibre Els Kontos. Una nissaga de bussos i corallers. Ens mostra amb orgull la carta d’agraïment del mateix museu arqueològic d’Atenes, en la qual es destaca la tasca que van fer aquells escafandristes que baixaven a una superfície molt profunda i perillosa (i no per les anguiles que hi surten a la ficció, precisament). Ens explica que van cobrar unes 150.000 dracmes per recuperar aquells tresors que s’exhibeixen al museu i que van ser protagonistes el 2012 d’una exposició temporal i un catàleg que estudia amb profunditat el mecanisme d’Anticitera. Des del mateix local que va fundar el bussejador Alexandre Kontos el 1946, diu que li hauria agradat que, en comptes de falsejar la història, tant per tant, perquè no que haguessin fet que Indiana Jones es prengués algun còctel aquí conversant amb artistes com Dalí, Duchamp o Tharrats, tal com sí que van fer en aquest bell racó de la Mediterrània. Si més no, a la salut de la història!