Energia indomable

Amb uns aguts impos­si­bles i una ener­gia indo­ma­ble, Mika va tor­nar a con­que­rir Cap Roig. Ja ho va fer l’estiu pas­sat, en la seva pri­mera inter­venció al fes­ti­val. En aque­lla ocasió, l’actu­ació va estar mar­cada per una afo­nia, efecte de la covid que havia tin­gut tot just tres dies abans del con­cert, però que hau­ria pas­sat quasi des­a­per­ce­buda si no ho hagués con­fes­sat al públic en els minuts finals. La manca de veu la va com­pen­sar de manera extra­or­dinària. Aquest diu­menge repe­tia actu­ació al mateix esce­nari. I tam­poc va dece­bre. Poc impor­tava que el plan­te­ja­ment fos pràcti­ca­ment cal­cat del de l’any pas­sat. No des­ta­cava el què, sinó el com. L’acti­tud. I, en això, Mika és el número 1. Pura entrega. Feli­ci­tat enco­ma­na­dissa.

Des del minut zero es va posar el públic a la but­xaca. Sol al piano. En un català no direm que per­fecte però molt accep­ta­ble, narra la història d’una tre­ba­lla­dora de la nit que veu cada mati­nada al cos­tat d’una gaso­li­nera. Una nit la dona des­a­pa­reix. Mai més la torna a veure. Però li ins­pira una cançó d’amor. Un record que es con­ver­teix en cançó. I a par­tir d’aquí, arrenca Love today, amb aguts ina­bas­ta­bles, amb indu­mentària de bri­llan­tina verda i balls enco­ma­na­dis­sos que fan aixe­car el públic de les cadi­res a la pri­mera de canvi. I a par­tir d’aquí l’huracà Mika és impa­ra­ble. Sigui en el regis­tre que sigui. Des­bo­cat amb temes dance com Relax, Lolli­pop, YoYo, Big girl, Grace Kelly o Gol­den. Ballant i fent ballar. Diver­tint-se i fent diver­tir. Una comunió total. Però també tocant la fibra amb la seva versió més inti­mista com Over­ra­ted o l’espec­ta­cu­lar Underwa­ter enfi­lat a dalt d’una cadira enmig del públic, que acaba fent els cors, en un dels moments més espe­ci­als de la nit.

D’un for­mat a un altre sense res­pir, Mika ofe­reix durant dues hores un espec­ta­cle increïble, un cant ines­go­ta­ble a esti­mar com vul­guis i a qui vul­guis, a viure i a dei­xar viure. Mika s’ale­grava que fos Cap Roig el pri­mer fes­ti­val de l’Estat en què repe­tia. Es va aco­mi­a­dar dient que on n’hi ha dos n’hi ha tres. Tant de bo!