El prestigiós documentalista nord-irlandès Mark Cousins (Coventry, 1965), guanyador del darrer premi del Cinema Europeu al documental amb La marcha sobre Roma, ha dedicat films a cineastes del talent d’Orson Welles, Paul Schrader o el productor Jeremy Thomas. Avui estrena als cinemes Mi nombre es Alfred Hitchcock , documental que representa que està narrat en primera persona pel mateix director d’Els ocells. Hi apareixen els seus títols més populars (Psicosi, Fals culpable, Encadenats, Rebecca, Perseguit per la mort...), però també films de la seva primera època com El ring, Xantatge, La dona del granger...
Fa venir ganes de tornar a veure tots els films de Hitchcock. És un objectiu o un efecte col·lateral?
No era l’objectiu [riu]. L’objectiu era submergir-se en el món de Hitchcock i nedar-hi. Però si he aconseguit aquest desig, doncs fantàstic, estic molt content.
Quines han estat les fonts? Ha tornat a veure tots els seus films?
El motiu per fer aquest documental està relacionat amb la covid-19. Durant el confinament, vaig tenir molt temps per tornar a veure les 53 pel·lícules de Hitchcock. Normalment no hauria pogut fer-ho, però el meu productor em va proposar fer aquesta pel·lícula, i com que tenia temps, va sortir el projecte. La veritat és que no vaig haver de fer gaire recerca, no vaig haver de buscar com parlava i quines paraules feia servir, perquè, com molts, ja ho sabia. Però va ser molt divertit fer-lo parlar en primera persona.
Era un home poderós, que podia imposar la seva manera de fer quan dirigia cinema?
La veritat és que sí, tenia molt de poder per dues raons: primer, perquè les seves pel·lícules comercialment tenien molt d’èxit i, segon, perquè ell feia com una radiografia, tenia una perspectiva del que era realment el motor del cinema. Això són unes qualitats que no tots els directors tenen.
De tots els motius que apunta al documental sobre el perquè Hitchcock segueix sent tan actual, quin creu que és el més important?
És un cineasta molt modern perquè no intentava parlar del que passava a la seva època, als anys quaranta, cinquanta, seixanta... No parlava de la societat des d’aquesta perspectiva, sinó que parlava del desig, l’humor, l’evasió, la solitud... I això són temes que es van repetint en el temps.
Pensa que era una persona que se sentia sola, malgrat la fama?
Era una persona que se sentia creativament solitària, perquè era capaç de visionar dins el seu cap totes les pel·lícules que feia. Això et fa sentir sol. Però també era una persona amb una vida social molt rica, tenia la companyia de la seva dona i s’entenien molt bé, anaven a moltes festes, sempre estaven envoltats de gent... Però la gent molt creativa com Hitchcock se sent sola perquè és capaç de veure coses que els altres no veuen.
Hitchcock deia que li agradava jugar amb el públic. Al públic també li agrada que juguin amb ell?
Evidentment! Per això anem al cinema, ens posem en mans del director durant dues hores i li demanem que jugui amb nosaltres. Ens sentim segurs, sabem que no morirem, i li demanem que jugui amb el risc i el desig. Molts personatges de les pel·lícules de Hitchcock són guapíssims, vesteixen molt bé, van a festes i còctels, tenen una vida superficialment molt bona, però de cop i volta passa alguna cosa, se’ls acusa d’algun delicte... I aquest és el plaer, flirtejar una mica amb el perill sabent que no passarà res.
Per què dedica el primer capítol del documental a parlar de l’evasió, d’escapar?
Volia abordar els aspectes menys coneguts de les pel·lícules de Hitchcock. Vaig començar pel tema d’escapar perquè ell considerava que era el motiu pel qual anem a veure cinema. Sempre és millor començar pel que el públic espera d’una pel·lícula.
Quina importància tenen els detalls en l’obra de Hitchcock?
Hitchcock estava molt interessat en els detalls. Per exemple, la clau a la mà d’Ingrid Bergman a Encadenats. El que volia és que amb la mirada, fent un escombrat de la pantalla, veiessis també aquests detalls.
Creu que Alfred Hitchcock és un cineasta que va explorar moltes fronteres?
La veritat és que sí. Era una persona molt moderna, estava interessat en molts artistes moderns, com Salvador Dalí. És el que buscava amb aquesta mirada de l’entreteniment.