Purga àcida

Mercè Arànega fa evi­dent que tots por­tem un bigo­tet en potència sota el nas. El fei­xisme s’enrosca i ofega la con­fiança en l’altre a través de la por, de la sen­sació falsa d’amenaça i de rei­vin­di­car la lli­ber­tat per man­te­nir els pri­vi­le­gis a costa d’ato­nyi­nar els fona­ments de la democràcia. L’actriu esdevé una mena de coach, una influ­en­cer que navega entre la iro­nia del monòleg i el cinisme de la política més primària i popu­lista. L’obra té un fort com­po­nent polític. En comp­tes d’adoc­tri­nar per les cau­ses més jus­tes, fa sorna (mesu­rada) de les con­tra­dic­ci­ons que tot demòcrata porta a dins.

Si no pots vèncer el teu ene­mic uneix-t’hi, diu la màxima popu­lar. En vista del crei­xe­ment de la ultra­dreta a Europa (incapaços de fer memòria de les con­seqüències catastròfiques del fei­xisme), Mur­gia va fer un breu trac­tat per pro­var d’enten­dre la dinàmica del fei­xisme modern, que apro­fita noves eines com les xar­xes soci­als i nous ene­mics de la Pàtria. El mèrit del mun­tatge és el seu natu­ra­lisme, en què sem­bla que real­ment es par­ti­cipi en una classe magis­tral per acce­dir al nivell 1 de fei­xisme. La con­tra­dicció (que tot­hom reco­neix raci­o­nal­ment però que fereix emo­ci­o­nal­ment quan un s’hi sent atra­pat) és la base per enten­dre una dinàmica tòxica. I sí, escol­tar els mètodes ense­nya a com­ba­tre aquest virus alta­ment con­tagiós.

Miquel Gor­riz repe­teix monòleg amb Arànega. Si a Shir­ley Valen­tine can­ta­ven l’empo­de­ra­ment de la dona madura, ara recor­ren al cinisme en una purga àcida que pro­cura allu­nyar-se de la tea­tra­li­tat. La funció té molt aire de xer­rada, que frag­men­ten amb l’entrada de la regi­dora Anna Roy (per què fa gràcia el loca­lisme que ella és veïna de Berga?), una espec­ta­dora que fa de pre­sen­ta­dora d’un late show o l’enquesta el Fei­xistòmetre que tots han pogut rea­lit­zar abans de la funció (ben dife­rent del test anònim de pati­ment d’abu­sos de Sucia de Bàrbara Mes­tanza). A Bèsties (també dins del Grec i que té un cert aire de ponència), un gir dramàtic fa que la repre­sen­tació tin­gui un fil emo­ci­o­nal que bor­bo­lleja Veri­tat (tot i ser la part de més ficció de totes).

Ins­truc­ci­ons... es va estre­nar al Grec a pocs dies de les elec­ci­ons gene­rals. L’obra fa menció de les elec­ci­ons gene­rals del 2019 quan Vox va obte­nir 50 dipu­tats a tot l’Estat. Sem­bla que els 33 d’ara facin menys mal (quan el PP ha pujat de 89 a 137). També evi­den­cia des de quin marc men­tal es viu (perquè Vox, a Cata­lu­nya, el 2023 va tenir uns 34.000 vots més que el 2019). Que una crítica de tea­tre acabi fent una anàlisi de resul­tats elec­to­rals és un flac favor a l’art que par­teix de l’empa­tia amb l’altre per cons­truir un espai en què tot­hom té dret a dir-hi la seva, per man­dra que faci els que pen­sin (i votin) contrària­ment al que un defensa. La purga és àcida; el tea­tre, massa prim per viure’l.