La vida imprevista de Jorge Drexler

Jorge Drexler (Montevideo, 1964) és un dels compositors més subtils del panorama actual. Davant la protesta sistemàtica d’altres èpoques, ens pot parlar de les coses realment importants de la vida: un passeig de tarda amb una noia, una visió del cel o la constància que la trama de la vida és més important que el desenllaç, com diu un dels seus temes més cèlebres. Metge de formació, Drexler ens guareix amb la seva poesia musicada plena d’intenció. De fet la seva vinculació amb Catalunya és profunda: va tocar pels carrers del voltant de la catedral de Barcelona i va gravar un disc amb sons de ciutats de Catalunya, com el Prat, Girona i Manresa. També seria fitxat per The Project, que el programaria a Tarantos, amb poc públic però molt caliu. Setze mesos després de començar la gira a Girona, Drexler tornava a la Costa Brava.

Amb un caliu que va recuperar amb la seva banda en un directe espectacular al Guíxols Arena dins del Porta Ferrada. Després de cinc anys de silenci, l’artista va publicar el 2022 el disc Tinta y tiempo, el seu catorzè àlbum d’estudi, trenta anys després del seu debut. Amb un pa sota el braç, el disc ha obtingut set premis Latin Grammy per temes d’un treball que explora la psicologia de la vida quotidiana, comportaments i petits detalls que no ens han de passar inadvertits: “No hay nada como tu amor como medio de transporte.” Acompanyat per un grup de veus i instrumentistes, amb Alana Sinkëy i Myriam Latrece als cors, Meritxell Neddermann (teclats i veus), Javier Calequi (guitarres i veu), Carlos Campi al baix, Gala Celia a les percussions i Borja Barrueta a la bateria, el concert es va mostrar intimista i elegant per explicar-nos les aventures i desventures dels personatges que es mouen pels seus relats amb música, molts dels quals rescatats dels mesos de confinament, quan es van gestar. Aquests espais tancats de cada cançó integren la massa muscular d’un cantautor que busca espais d’intimitat a l’escenari quan apaguen els llums i tothom et mira. Així, des del primer tema, El plan maestro –i les seves cèl·lules–, Drexler ens va portar al nou àlbum, del qual va interpretar alguns temes més, Oh algoritmo, Amor al arte, Corazón impar, Tocarte i el que dona títol a l’àlbum, tots carregats d’inspiració i vitalisme: “La vida, ella siempre con sus estratagemas / con tantas gemas tan imprevistas / creó una lista de pelos y de poemas / de dientes y de sistemas para la conquista…” O el dolç magnetisme de Deseo.

El compositor uruguaià observava que la pandèmia va ser un gran tema en si perquè la tragèdia mundial impulsava també la creativitat, com passa amb les guerres. Les seves cançons són també un antídot perquè relativitzen el dolor i el muten a través del vers. Ell mateix va explicar que durant l’epidèmia va tendir a escriure sobre coses que trobava a faltar per sobre de l’angoixa vital, cosa que demostra novament una visió optimista de l’existència, mai victimista ni de carlinada com molts d’aquí.

Drexler va tocar i cantar bé, des de les inicials Plan maestro, Transporte i Cinturón blanco, alternades amb les esmentades del disc nou. El concert carburava i el grup es mantenia lleuger però sòlid, gaudint d’uns temes interpretats sense pressa. Entre els temes d’èxit, la van encertar amb Todo se transforma, en el bis final, Movimiento i Deseo, en què els dots del mag de la paraula van tornar a aflorar: “Dulce magnetismo, dos cargas opuestas buscando lo mismo.”