El cinema català premia 'El orfanato'

Des­mun­tant el tòpic que ningú és pro­feta a la seva terra, J.A. Bayona i la seva pel·lícula El orfa­nato es van endur ahir set dels quinze pre­mis Bar­ce­lona de Cinema, uns guar­dons que any rere any (en van sis) aga­fen volada i que ahir es van posar de llarg ocu­pant la sala gran del del Liceu. En con­tra del que pugui sem­blar, ha estat la pro­fessió cata­lana (són ator­gats per asso­ci­a­ci­ons de pro­duc­tors, actors, guio­nis­tes...) la pri­mera a reconèixer una pel·lícula que, per la tra­jectòria que porta, sem­bla que col·lec­ci­oni els pre­mis.

Després de rebre el pri­mer premi de la nit, un peri­o­dista des­pis­tat va pre­gun­tar “quants pre­mis porta El orfa­nato?”, i Bayona va res­pon­dre: “Un o cap”, al·ludint a un vell acu­dit. Aca­bava de rebre el guardó al millor direc­tor novell. Després vin­drien els de direcció artística, so, foto­gra­fia, mun­tatge, film i inter­pre­tació feme­nina (Belén Rueda). “Tot el que estem vivint és inau­dit –va comen­tar Bayona–. Però, més que els pre­mis, crec que el gran mèrit d’El orfa­nato és que ha agra­dat molt al públic, i això només es pot trans­me­tre pel boca-ore­lla”.

Rosa M. Sardà i Fer­ran Rañé, els con­duc­tors de l’ano­me­nada La Nit del Cinema Català, havien ini­ciat pocs minuts abans la cereimònia davant d’un Liceu gai­rebé ple en què esta­ven pre­sents la majo­ria de nomi­nats i pre­mi­ats. Les referències polítiques, ja gai­rebé ine­vi­ta­bles en aquest tipus de cerimònia, van ser escas­ses. “Hi ha algú que tin­gui auto­ri­tat en alguna cosa en aquest país?”, va dir Rosa M. Sardà, en al·lusió al caos de Renfe.

Jaume Bala­gueró, Sergi López, Mercè Pons i Cons­tan­tino Romero, entre d’altres, van ana­ven repar­tint els pre­mis. A més d’El orfa­nato, també van fer pujar qua­tre vega­des l’equip de Ficció: millor direc­tor, pel·lícula en V.O. cata­lana, guió i actor, per a Edu­ard Fernández. “Em fa molta il·lusió que em donin aquest premi a casa”, va dir l’intèrpret, que no es va estal­viar un “Olé!” davant de la premsa quan va sen­tir pels alta­veus que Cesc Gay també rebia el de direcció. El cine­asta va des­ta­car el premi al guió, que com­par­teix amb Tomàs Ara­gay: “Escriure és el més maco d’una pel·lícula. Dins de la pro­fessió és el més impor­tant i el més mal­pa­rat”.

Pac­tar amb el gat, la sor­presa de l’any amb deu nomi­na­ci­ons, i 53 días en invi­erno, fina­lista en vuit apar­tats, van ser les per­de­do­res de la nit i se’n van anar a casa amb les mans bui­des. Can Tunis, un dur retrat d’aquest barri de Bar­ce­lona que amb prou fei­nes s’ha estre­nat, es va endur el premi al docu­men­tal.

Pre­mis espe­ci­als
Pel que fa als pre­mis espe­ci­als, el Car­les Duran a la tra­jectòria es va ator­gar a títol pòstum a Antoni Ribas, i el nou Premi Inter­na­ci­o­nal, que dis­tin­geix per­so­na­li­tats rela­ci­o­na­des amb el cinema català, va ser per a Car­los Saura. Pere Por­ta­be­lla, que li va pro­duir la pri­mera pel·lícula, Los gol­fos (1960), li va donar el premi. “Quan em van selec­ci­o­nar a Can­nes –va dir Saura– i la cen­sura em va reta­llar el film, vaig pen­sar que mai més faria cinema. I aquí estic, amb 40 pel·lícules al dar­rere i amb molts pro­jec­tes!”.