La saviesa amable, la independència insubornable

Com totes les persones sàvies de debò, la Carme Junyent era el contrari de la petulància. Tenia un fer que semblava que tirés al dret, perquè no estava per orgues. Era clara, expeditiva, i això, en algú de la seva talla intel·lectual, constitueix tot un mèrit. ¿Qui hi deu haver al país, i més enllà del país, que hagi tresorejat uns coneixements tan vastos sobre llengües del món, principalment les africanes, específicament les amenaçades? No gaires persones més. I, tanmateix, la seva ciència no la va privar mai de tractar les persones com a iguals. La Carme no era, si seguim la definició estricta del diccionari, una patum; això és, una “persona que frueix d’una gran consideració més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que no pas pels seus mèrits reals i presents”. De fet, era l’antipatum. Una persona —vull insistir-hi— autènticament sàvia: la seva obra acadèmica ho avala, la seva figura humana ho corrobora.

En sabia tant, de llengua, que no es deixava engalipar per les modes, que sempre disposen d’altaveus molt baladrers. Vull dir totes aquelles eventualitats –sobre el gènere, per exemple– que, presumptament, havien de fer la llengua més justa. El llenguatge dit inclusiu. La llengua no pot ser líquida, sinó que ha de ser ben sòlida. Les seves propostes se sostenien en el seny, i, fora d’algun cas clamorós que exigia revisió, no va trobar que calgués esmenar gaire res de l’obra que, en el cas del català, remunta a Fabra. La moda del que és políticament correcte té un fèrtil recorregut periodístic, però la ciència en fuig com de la pesta. La Carme Junyent no pontificava mai: presentava els fets amb fredor, explicava l’estructura d’una llengua, en resseguia (diacrònicament, en diríem amb un terme de la lingüística) les fases històriques. Tenia al cap tot d’idiomes de què el comú dels mortals ni tan sols en sabem el nom, i això li feia concebre l’acte eficaç de la comunicació, però també l’element entranyable de la transmissió familiar, d’una manera àmplia i consistent. Era una dona lliure. I una –en el millor sentit del terme– patriota de pedra picada. La trobarem molt a faltar. La ciència filològica, tant o més que nosaltres.