Arts escèniques

“Ocupem el Liceu” canten els còmics a ‘Catalunya, aixeca el teló’

La gala es retransmetrà demà per TV3, a diferència dels últims anys

Oriol Pla presenta aquesta festa en què els còmics són detinguts i retinguts al Liceu fins que Oriol Pla desencadena l’ocupació

ls de Dagoll Dagom van fer bingo amb L’alegria que passa la temporada passada. Ara, després de les bones dades d’assistència i recaptació que es van fer públiques, la gent de teatre li sortia un ampli somriure. Més quan la gala d’ahir a la nit (avui, 24 hores més tard, es podrà veure per TV3) imaginava un Codi Penal que prohibia l’humor. La gala va ser tot un cant a la comèdia (que, sovint, passa desapercebuda al costat dels drames èpics i dels musicals més espectaculars però que és un cable infal·lible per al gran públic i per al català) amb una tropa que provava d’escapar-se d’on estaven confinats. Poca broma. Jango Edwards sap que és impossible empresonar l’humor. Oriol Pla amb tota la seva colla van ordir un pla delirant per esclatar de joia i per conviure des de la riallada més blanca. La seva ocupació al Liceu era delirant. Les llums de sala del Liceu, són fidels a un emoticona d’un somriure generós. Ahir es va respirar. Per un moment, es va viure en L’alegria que es queda. Oriol Pla ha estat un presentador versàtil de gallet molt fi per culpa de la seva fòbia als musicals. Àngel Llacer, vestit de l’actor que parodia el dictador nazi, encara va sortir amb els propis peus, segurament perquè va evitar colar cap tema de The producers (que presenten al públic a partir del 15 de setembre). Menys sot van tenir les cantants líriques o la dissortada Mercè Martínexz, assajant en un moment perdut divertidament desafortunat.

La cultura, com la comèdia s’expandeix i s’oxigena, ben diferent de la manipulació antipàtica, amb una censura maldestra per part dels governs locals i autonòmics amb l’ombra del PP i Vox (principalment, però no únicament; només cal recordar l’exili forçat de l’Eufònic d’enguany).

L’humor de Catalunya és molt escatològic. Segurament, per això ha triomfat tant el “Molta merda” per desitjar bona sort abans d’una estrena. Ahir Josep Pedrals beneïa amb una escombreta i aigua tèbia convertint en psalm la tornada “Si no fa riure és una merda”.

És molt sa que es reivindiqui la comèdia, que també porta públic i que no necessita de les inversions dels grans musicals. Necessita reivindicar-se des de l’autenticitat de la família Pla, de’n Tortell Poltrona i des de la simpatia de Joan Pera (que ahir va rebre, emocionat, el premi Adetca). La llàstima és que, en aquesta gala, es redueixi a la caricatura mateixa. L’humor és molt més intel·ligent que la patacada. En altres gales hi ha hagut més riure perquè s’ha tirat més de surrealisme i, sobretot, ritme.

Tot i així eren distretes les entrades de Marcel Tomàs que maleïa les màquines llevaneus de Finlàndia, Berto Romero reclamava una tortura ràpida “que havia d’acompanyar els fills a bàdminton”; Roger Julià i Piero Steiner provaven sense sort l’entrada del mag mentalista; Emma Vilarasau aconseguia escapar-se del calabós demostrant que, fins i tot en el seu stand up feia broma de la mort de la seva mare. Hem dit mort i mare? Potser el millor del vespre ha estat el diàleg picat, com si fossin els crítics de la llotja de The muppet show de’n Faixedas i en Xuriguera. L’un afirmava que el pare de l’altre és mort; i l’altre ho nega perquè es fan videotrucades. Ara, la frase lapidària definitiva és: “la gala de la comèdia és l’any que ve”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.