Pasqual Farràs ofereix a ‘La necessitat’ reflexió i lirisme

Pasqual Farràs (Solsona, 1959), llicenciat en filologia catalana, acaba de jubilar-se com a professor de llengua i literatura. “Una professió que m’estimo, entre d’altres coses perquè m’ha permès escriure”, explica. Al seu ritme, perquè fa més de trenta anys que es va plantejar un projecte de quatre obres. “No és una tetralogia, cadascuna és independent, però tenen en comú la feina a partir del llenguatge i uns protagonistes que sembla que van a la deriva buscant un lloc al món”, s’afanya a aclarir.

Després de La mort del fabulador (1999), “basada en la paraula” i El vigilant i les coses (2009), “basada en la frase”, ara arriba amb l’editorial 1984, La necessitat, “basada en els paràgrafs”. Aquest cicle narratiu el tancarà La vida a la frontera, “basada en l’estructura”, segons comenta.

“En destaco la contemporaneïtat, sempre present a les obres de Farràs, amb una barreja de reflexió i lirisme, de profunditat psicològica, però sobretot en destaco la prosa, l’estil, la capacitat de posar el llenguatge al servei d’una trama determinada i d’uns personatges”, detalla l’editor Josep Cots.

El que fa Pasqual Farràs és investigar en “les possibilitats del discurs literari per ordenar el món”, afirma el mateix autor. Per tot plegat, són “unes novel·les que es miren a elles mateixes, metaliteràries, amb reflexions sobre el procés d’escriptura”. “La novel·la per mi és text, construcció lingüística, retòrica, en què hi passen coses d’ordre intel·lectual, d’ordre moral; faig una obra alternativa, novel·les de la imminència, de l’espera fins que passi un fet que, quan arriba, l’obra ja s’acaba.”

L’Alícia té 52 anys, és una fotògrafa que viu a Barcelona, una dona atrapada per un entorn i que mira de construir una identitat. Viatja a Menorca el 2014 per fer un reportatge, en teoria lleuger, sobre l’illa de Llatzeret, on hi va haver una mena de fortalesa sanitària, gairebé militaritzada, des de finals del segle XVIII i que va estar operativa cent anys. Hi anaven a parar alguns dels que arribaven en vaixell, és clar, i que podien dur malalties.

La protagonista hi va per un parell de dies però, per uns problemes burocràtics, se n’hi està uns deu. “Això li permet reflexionar sobre la seva vida, indagar en la seva identitat; s’enfronta a com retratar el dolor d’aquell espai, per no banalitzar-ho.”

“L’objectiu de la novel·la és la individualitat”, partint d’una introspecció personal, perquè el mateix autor, parafrasejant Flaubert, afirma que «Alicia, ces’t moi», perquè el narrador està instal·lat en la consciència de la protagonista”.

Farràs també juga amb alguns jocs de miralls literaris, perquè l’Alicia “té connexions amb les dues obres de Lewis Carroll”, i també hi ha un personatge, Ismael, amb què homenatja Moby Dick.

L’obra està dividida en set capítols, “els set estadis a través dels quals es pot construir un relat”. “A l’inici d’una obra, si és autèntica, sempre hi ha una fractura”, opina Farràs, i afegeix que “l’expressió artística sempre serà insuficient per comprendre la realitat, el dolor”.