Smoking Bambino publica avui el seu debut en català, ‘Llampigots i bufarandes’

El cantant i compositor gironí Smoking Bambino ha publicat avui el seu cinquè àlbum, que és el primer cantat en català després de gairebé 15 anys de trajectòria en què sempre havia utilitzat l’anglès. Llampigots i bufarandes (Segell Microscopi) es presenta com “un disc íntim, tranquil i assossegat; folk noctàmbul que beu molt de la cançó d’autor, però amb moments de certa explosió sonora i visceralitat, amb pinzellades de blues i tocs de jazz”.

Gravat ara fa un any als Estudis Ground de Cornellà del Terri durant només cinc dies, i mesclat i masteritzat als Soundclub Studios de Salt, Llampigots i bufarandes va ser produït per Enric Teruel, amb qui Esteve Saguer Costa –l’home conegut com Smoking Bambino– ja havia treballat en el grup Howlin’ Dogs. “Volia tornar una mica enrere i fer un disc senzill, sense una excessiva producció, i l’Enric va entendre molt bé el concepte”, explica el cantant, tan satisfet de l’experiència i amb tant material nou un any després de la gravació del disc que surt ara, que a l’octubre vol tornar als Ground per gravar un altre disc amb Teruel i en la mateixa línia que Llampigots i bufarandes . En aquest disc, només hi han participat tres músics: Enric Teruel, guitarres, teclats i bases rítmiques; Smoking Bambino , guitarra i veu, i completant el triangle, el contrabaix del cassanenc Manel Fortià, un dels millors músics de jazz del país, a qui Saguer va conèixer al Sunset Jazz Club de Girona. “Tot és orgànic i fet per nosaltres”, aclareix el vocalista. Pot semblar en algun moment que s’hi escolten bases electròniques, però no ho són: Enric Teruel ha utilitzat com a instruments de percussió una olla, una cassola, l’interior d’un piano o una caixa d’eines, que fa les funcions de bateria.

Com va anar el canvi d’idioma? Després de la pandèmia, Saguer va patir “un període d’estancament creatiu”. I el relat continua així: “Un dia qualsevol, em vaig engrescar amb amistats en una discussió política on segurament en vaig sortir malparat. En tornar cap a casa, devien ser cap a les dues de la matinada, vaig començar a escriure la meva primera cançó en català, El jou i la sang; a les set del matí ja portava escrits uns tres folis i, tot i que mai l’he tornat a revisar, per a mi va ser obrir una porta que mai havia obert fins aquell dia. A partir d’aleshores, totes les cançons foren en català, se succeïen una rere l’altra i em tragueren de l’ostracisme artístic en el qual estava immers”. Utilitza la llengua amb el domini propi d’un bon lector, molta llibertat –per començar, Llampigots i bufarandes són paraules inventades– i ple convenciment: de moment, centrarà els concerts en el nou material en català i no sonaran cançons antigues en anglès.